Renaturalitzar la memòria

He lle­git aquesta set­mana que Cata­lu­nya ha de posar-se les piles per atra­par el com­promís euro­peu amb el pla­neta per al 2030. Qui diu Cata­lu­nya diu Girona. A comar­ques giro­ni­nes no hem fet prou bé la feina. Pot­ser perquè sem­pre ens hem ima­gi­nat que érem el pulmó del país i que no calia. Però l’actual sequera i els focs esti­vals dels dar­rers anys posen en evidència que s’ha fet massa poc. Per no dir gens. Lle­gint el que estan fent en altres llocs (de vega­des només cal mirar amb atenció què fan els que se’n sur­ten), trobo una tendència que mol­tes ciu­tats estan adop­tant: la renatu­ra­lit­zació. Després d’una època de desnatu­ra­lit­zació del medi urbà, ara molts muni­ci­pis, espe­ci­al­ment a Europa, escu­llen el camí de renatu­ra­lit­zar els seus car­rers, pla­ces i lle­res de riu. Això encara ho han pogut fer perquè, en molts dels casos, qui ho ha pro­mo­gut són per­so­nes que van gau­dir de la seva ciu­tat natu­ral. Així que només els ha cal­gut res­ca­tar el que la memòria els ofe­ria i recu­pe­rar el que ja era natu­ral. I ho han fet abans que el record hagi cai­gut en l’oblit. A casa nos­tra he sen­tit que cal natu­ra­lit­zar. Sí, ho lle­giu bé, natu­ra­lit­zar les ciu­tats. Em sem­bla ter­ri­ble! Vol dir que s’ha obli­dat del tot com eren els nos­tres bar­ris, els nos­tres car­rers i les nos­tres pla­ces. S’ha obli­dat que abans hi havia molts més arbres, més aigua als rius i molts més espais verds. Abans que l’asfalt, el ciment i les pla­ces de dis­seny s’ho empas­ses­sin. Els nos­tres fills no ho poden recor­dar, perquè mai ho han vist. Per a ells, hem de natu­ra­lit­zar i no renatu­ra­lit­zar. No us sem­bla ter­ri­ble, també? Hem de ser la gene­ració que desfaci els polígons d’asfalt, buits, i les urba­nit­za­ci­ons de ciment, bui­des. La gene­ració que faci desaparèixer les pla­ces dures i les refaci com eren abans, ver­des, ama­bles i usa­des. Ens toca ser els que dei­xin que el mar recuperi el que els nos­tres avis i pares van fer desaparèixer a sota d’espi­gons con­tra natura. No podem espe­rar. Cal que sigui una pri­o­ri­tat. Un pacte entre muni­ci­pis, entre admi­nis­tra­ci­ons, entre ciu­ta­dans. Hem de fer-ho amb urgència. No perquè el 2030 sigui a tocar, sinó perquè la memòria se’ns acaba. La gene­ració que ve tindrà el que els dei­xem. I recor­darà, com nosal­tres, el que tenien. Ara tenim l’obli­gació de renatu­ra­lit­zar la nos­tra memòria, perquè sigui natu­ral per als nos­tres fills.