Declaracions
Tal com anem d’eixuts, crec que passarà a la història de la paremiologia catalana el refrany “tenir un roc a la faixa”
El mes de gener és mes de declaracions. Ni d’amor ni de guerra, em refereixo a les d’Hisenda! Si teniu algun amic o conegut treballant en una gestoria sabreu que ha arribat el temps de les declaracions quan no podeu comptar amb ells. Van de bòlit! Ni coral, ni pàdel, ni club de lectura, ni res, aquests dies no poden venir, pleguen tard. La fiscalitat no té ni ànima ni compassió!
Si mai heu entrat a la seu electrònica de l’Agència Tributària us adonareu de la realitat. En aquests moments disposem d’un total de 210 models d’impresos diferents! N’hi ha de tot tipus i per a totes les ocasions! Tota classe d’obligacions fiscals, censos, taxes, impostos, comunicacions, informatives... És normal que necessitem que ens ajudin a gestionar els nostres “negocis”! No te’n pots deixar cap, ni anar tard, ni fer-ho malament. El setge és estret. Jo soc una mica temerària en aquest aspecte i ja fa temps que no dono feina a les gestories. Ja sé que després “faig amistat” amb els inspectors d’hisenda, però m’agraden els reptes! Bé, de fet, no és ben bé així. La raó és una altra i menys coratjosa: la primera vegada que em vaig adonar que em sortia més car “el mall que l’enclusa” em vaig decidir. Havia de pagar més per la feina del gestor que els diners que em tornaven! Coses d’autònoms...
El mes de gener és, també, mes d’actes de constricció. És quan t’adones que no has fet ni un duro de calaix i que l’any que entrem hauràs de retallar d’alguna banda, o treballar més. Tal com anem d’eixuts, crec que passarà a la història de la paremiologia catalana el refrany “tenir un roc a la faixa”, en el sentit de ser econòmicament cauts i estalviar per quan faci falta! Ni rocs ni pedres! A la meva faixa no hi entra ni graveta ni sorreta! Haurem de guardar la faixa per a altres menesters o precaucions... Mentre que el nostre calaix es va buidant, el de l’administració es va engreixant. Però aquesta té la butxaca foradada i el deute públic és immens i no fa altra cosa que pujar! Els que tenim “la sort” de treballar sentim una càrrega molt feixuga sobre les nostres espatlles. Els meus objectius de sostenibilitat financera se m’han fet evidents aquest gener, però i els del país?
