Opinió

Tribuna

Espanyolejar

“La catalanitat és una forma de ‘nosaltres’ i cada cop té menys instruments i menys vigor a l’hora de trobar estructures de defensa.
“Penjar-nos el capçal d’autoritaris perquè ens oposem severament a desaparèixer o a ser assimilats en el poti-poti castellanista és deshonest i irritant.

Dar­re­ra­ment, s’ha tor­nat a par­lar de l’espa­nyo­lit­zació de Cata­lu­nya. Ha estat arran de les ja cèlebres decla­ra­ci­ons de Jordi Évole, les quals no pre­te­nem ni expli­car ni tor­nar a remoure. Que s’hagin tret o no de con­text és un fet menor, per bé que apun­ta­ven a una idea clara, que ningú no es pot atre­vir a qüesti­o­nar des dels fets més indub­ta­bles. A Cata­lu­nya, hi ha molta gent que viu al marge de la cata­la­ni­tat, de la llen­gua del país, de qual­se­vol forma d’inte­gració o d’interès per la història i iden­ti­tat del país que l’acull. No deu ser un pro­blema única­ment català, perquè els movi­ments migra­to­ris han estat inde­tu­ra­bles des del final de la Segona Guerra Mun­dial arreu del pla­neta, però en una comu­ni­tat sense estat i sense les capa­ci­tats legals i admi­nis­tra­ti­ves que tenen els estats per fer polítiques de fron­tera i impo­sar certs mínims, el dibuix naci­o­nal pot que­dar diluït.

Aquest segle XXI és més iden­ti­tari que ideològic, pel que estem veient. Ja no es tracta d’esquer­res con­tra dre­tes, sinó de nosal­tres con­tra els altres, però nosal­tres i els altres són cate­go­ries sem­pre oscil·latòries, mòbils i des­mun­ta­bles al gust de con­su­mi­dor. Avui, puc ser part d’una mino­ria naci­o­nal, però també de la majo­ria opres­sora blanca, i alhora un pre­cari, i alhora un pri­vi­le­giat, etc. El que és ben clar, però, és que la cata­la­ni­tat és una forma de nosal­tres, i que cada cop té menys ins­tru­ments i menys vigor a l’hora de tro­bar estruc­tu­res de defensa.

La tele­visió naci­o­nal cata­lana n’era una, però des de la irrupció de les pla­ta­for­mes i l’ato­mit­zació de l’audiència en cen­te­nars de petits nínxols, que són també iden­ti­ta­ris, que ha per­dut la capa­ci­tat de ver­te­brar res. Abans, es podia pre­ten­dre des de la premsa o la tele­visió de mas­ses arti­cu­lar un dis­curs que cer­ta­ment donés forma i relat i uni­tat a l’audiència, que edi­to­ri­a­litzés el món en clau naci­o­nal. Ara, aquest poder ha que­dat dis­solt, però ha sos­ca­vat algu­nes estruc­tu­res més que d’altres. Quan s’amplia el camp de bata­lla, els forts tenen més opci­ons de sobre­viure que els petits. I és aquí on l’Estat hau­ria d’inter­ve­nir per defen­sar el més dèbil; però la seva política iden­titària és una altra, trans­ver­sal i nor­ma­lit­zada per tot l’espec­tre polític, des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra. L’espa­nyo­lisme posa en comú for­ces antagòniques, ager­mana els rivals ideològics en un mateix afany iden­ti­tari.

Abans s’està amb el falan­gisme monàrquic que amb un cata­la­nisme que pre­ten­gui que la llen­gua cata­lana sigui tan nor­mal a Cata­lu­nya com el cas­tellà a Sala­manca. Hi ha massa gent que sem­bla ser d’esquer­res que no té cap pro­blema a sig­nar, amb l’acti­tud i el posat, tots els decrets d’una política cul­tu­ral que con­ti­nua sent fran­quista: la que aposta per mar­gi­nar, reduir i esbor­rar, encara que sigui molt a poc a poc, qual­se­vol pro­va­tura de nor­ma­lit­zar o d’impo­sar el català en tots els àmbits, i sem­pre amb l’excusa que Cata­lu­nya és “mes­tissa”. Aquest mes­tis­satge és l’auto­jus­ti­fi­cació d’esquer­res per fer polítiques supre­ma­cis­tes, les quals no són de dre­tes, sinó de tot­hom que aposti per aquell “dret a ser mono­lingüe” en cas­tellà a Cata­lu­nya. Que en ple segle XXI –i després de la supo­sada reforma moral woke–, encara esti­guem defen­sant coses tan bàsiques, hau­ria de fer-nos refle­xi­o­nar a tots ple­gats sobre la mag­ni­tud del des­as­tre.

Perquè sem­bla que aquí tot­hom ha fet l’esforç per des­cons­truir el seu pri­vi­legi menys el par­lant d’una llen­gua majo­ritària i d’estat, que s’ha estès per mig glo­bus sem­pre per la força de les armes. Si el cas­tellà es parla a bona part d’Amèrica del Sud no és per casu­a­li­tat, ni perquè la seva supo­sada bellesa la nor­ma­litzi arreu; és per una estratègia de for­ces i poders, de geno­ci­dis docu­men­tats i de polítiques cul­tu­rals que mar­gi­nen o esbor­ren les llengües indígenes dels sis­te­mes edu­ca­tius. No cal dir que, als ter­ri­to­ris penin­su­lars, s’han seguit les matei­xes polítiques. I és ben nor­mal que quan ens diuen d’“espa­nyo­lit­zar-nos” reac­ci­o­nem amb insults i ganyo­tes, ara a les xar­xes soci­als. Menys­prear-nos i perquè menys­preem, perquè ens defen­sem, pen­jar-nos el capçal d’auto­ri­ta­ris perquè ens opo­sem seve­ra­ment a des­a­parèixer o a ser assi­mi­lats en el poti-poti cas­te­lla­nista és des­ho­nest i irri­tant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.