Opinió

Komorebi

Una mala praxi que pot sabotejar el missatge final del film a tots aquells que són convidats a sortir abans d’hora

Fa ja uns anys no és nove­tat el tan­ca­ment de sales de cinema que havien estat espais de pri­mera mag­ni­tud del pai­satge cul­tu­ral arreu del país. Allò que els vide­o­clubs no van asso­lir ara fa qua­ranta anys, sem­bla que ho estan acon­se­guint les deno­mi­na­des pla­ta­for­mes de l’era digi­tal. La subli­mació de les sèries en detri­ment dels metrat­ges de llarga durada han mar­cat un canvi de tendència, on el profà con­sum domèstic ha subs­tituït el ritual col·lec­tiu. Sense negar en cap moment la vàlua artística i els codis pro­pis que poden con­te­nir mol­tes d’aques­tes cre­a­ci­ons de caràcter episòdic, és ine­vi­ta­ble que la seva implan­tació les con­ver­teix més en fruit d’una tendència comer­cial que no pas com a resul­tat de la ins­pi­ració, reflexió i talent d’una ment o un col·lec­tiu lliu­re­pen­sa­dor. Curi­osa para­doxa: més d’un segle després de l’invent del cine­matògraf, és ara quan el terme setè art pren el seu sig­ni­fi­cat més rotund a través de sales que han esde­vin­gut pràcti­ca­ment museus, men­tre el gruix de l’oferta audi­o­vi­sual és un deves­sall de pro­duc­tes a la recerca de l’èxit imme­diat abo­cats en el con­te­ni­dor de les pla­ta­for­mes tele­vi­si­ves. El pro­blema no és una qüestió de gènere: les sèries per les pelis. Més aviat és un canvi d’hàbits que con­ver­teix l’espec­ta­dor en con­su­mi­dor i el cre­a­dor en ope­rari d’una cadena de mun­tatge més fona­men­tada en prin­ci­pis sociològics que no pas artístics. És per això que veure encara dem­peus –i amb nota­ble res­posta de públic– espais com el quasi cen­te­nari cine Montgrí ens per­met creure que no tot està per­dut. I el mateix es podria apli­car als Truf­faut de Girona, que en el dar­rer any han regis­trat un aug­ment d’assistència del 40%. I a la que, amb més motiu, convé adver­tir que el perill de morir d’èxit comença quan s’ence­nen les llums de sala men­tre seguei­xen en pan­ta­lla els crèdits de la pel·lícula. Una mala praxi que pot sabo­te­jar el mis­satge final del film a tots aquells que són con­vi­dats a sor­tir abans d’hora. Com suc­ce­eix en el mera­vellós dar­rer film de Win Wen­ders, Per­fect Days, que reserva l’últim foto­grama de la pro­jecció per a una paraula japo­nesa que és clau per enten­dre la seva obra i la vida mateixa: Komo­rebi (expressió nipona que defi­neix el reflex bri­llant com a fruit de la lluita entre les ombres i la llum que creen les fulles dels arbres mogu­des pel vent). Pot­ser el Rose­bud del senyor Hirayama i de tots nosal­tres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.