Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Lluís Capdevila

Llegeixo al nostre diari que ha mort Lluís Capdevila, que fou periodista i va escriure novel·les, obres de teatre –la més popular: Cançó d’amor i de guerra, amb música de Martínez Valls– i llibres diversos. El 1939 s’exilià, va ser professor a la Universitat de Poitiers i ara vivia al Principat d’Andorra.

Jo vaig descobrir Lluís Capdevila en comprar, en una llibreria de vell, Barcelona, cor de Catalunya, editat per Antoni López. No duu data d’impressió (he pogut trobar-la a l’Enciclopèdia: 1926) però en canvi hi ha tota una època “impresa”, o impressionada, en aquestes pàgines. En aquest volum, que l’autor qualifica de “guia espiritual”, els ulls de Lluís Capdevila –observadors i compassius, irònics i moralistes– retraten una sèrie de carrers barcelonins, i jo, que m’he interessat sempre per aquest tema, m’he sentit captivat per aquests clixés que conserven una atmosfera que, al cap de cinquanta anys, ja és antiga.

“A les nou del matí, la major part dels balcons de la rambla de Catalunya estan oberts de bat a bat. Hi viu gent rica, però treballadora. Amb compte corrent al Banc, potser fins i tot amb automòbil. Però treballadora. A les nou, el senyor és camí del despatx o de l’oficina. La senyora és a missa. La minyona obre els balcons perquè les cambres s’airegin”… Fixeu-vos-hi: la raresa del compte i de l’automòbil, la normalitat de la missa i la minyona...

“La gent va al passeig de Gràcia: el prefereix a tots els altres. Hem dit la gent? Rectifiquem, no vulguem ofendre tan digna i susceptible concurrència: hi van els senyors, els qui oficialment fan de senyor i els aficionats a senyor. Hi van amb tanta fe, amb tanta perseverança, que moltes vegades, observant-los, hem cregut que complien una prometença, que anaven al passeig de Gràcia com haurien anat a Montserrat o a Lourdes”… “L’obligació d’anar cada dia al passeig de Gràcia en creava una altra: la d’anar-hi a lluir, perquè sense lluir sembla que no es pot passar per senyor. Les senyores no podien vestir més que “crepe georgette”, vellut “chiffon”, “charmeuse”, “kasha”, “chamerlain”. Les pells havien d’ésser autèntiques de “petit gris”, de “visont”, de “renard”. Els capells no podien valer menys de quinze duros. Naturalment, tanta elegància gravava el pressupost domèstic. Si al carrer es feia una vida sumptuosa, a l’interior de la llar la vida era misèrrima. S’estalviava el cèntim, es feia un règim a base de llegums, bacallà i tasses de comprimits Maggi. Es suprimien les postres i el vi.”

“El passeig de Gràcia és causant de l’anèmia de famílies senceres. Sobretot en el gremi de les minyones de servei. Quan tornen al poble, no poden resistir més tant de senyoriu, hi tornen desconegudes: els ulls enfonsats, amb el rostre groc com una llimona, amb la pell i l’os. La gent del poble mira la pobra minyona amb recel i amb fàstic. A aquells pagesos, que s’afarten com a lladres, ningú no els farà creure que a Barcelona els senyors no mengen. I atribueixen la depauperació de la noia al vici, amo i senyor de les grans ciutats”.

Escric aquestes ratlles a la mateixa hora que és enterrat, lluny d’aquesta ciutat que tant estimà, Lluís Capdevila. Ara, a la seva memòria, aniré a donar un tomb pel carrer d’Aribau que –així ho va escriure– “sempre serà el carrer de la meva joventut”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia