Aparquem

Cada vegada és més difícil apar­car a Girona. Zones bla­ves, ver­des, apar­ca­ments sub­ter­ra­nis plens i cars. Hores punta cada vegada més hores i més punta. Més cot­xes. Els que tenim la sort de viure a quinze minuts a peu “del cen­tre o de tot arreu” som afor­tu­nats, sem­pre que la nos­tra mobi­li­tat sigui bona, perquè a Girona, si ets una per­sona amb mobi­li­tat reduïda, no ho tens gens fàcil per poder arri­bar i esta­ci­o­nar on sigui neces­sari. Des del 29 de febrer s’aplica el decret 209/2023, pel qual s’aprova el codi d’acces­si­bi­li­tat de Cata­lu­nya. Aquest codi, apro­vat per la Gene­ra­li­tat al mes de novem­bre, esta­bleix dife­rents arti­cles que ator­guen a cada ajun­ta­ment la pos­si­bi­li­tat de limi­tar el temps màxim que el vehi­cle que trans­porti una per­sona titu­lar de la tar­geta d’esta­ci­o­na­ment per a per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat (jo pre­fe­reixo dir “mobi­li­tat reduïda”) pot esta­ci­o­nar en les zones de càrrega i descàrrega. A Girona s’aprova “el temps impres­cin­di­ble”. Tot seguit s’espe­ci­fica “fins a un màxim d’una hora dins de l’horari limi­tat en aques­tes zones, amb indi­cació de l’hora d’arri­bada mit­jançant disc horari o indi­cació escrita de l’hora d’arri­bada.” Aquí hi ha més d’un pro­blema. El pri­mer és deci­dir si l’apli­cació (abso­lu­ta­ment legal) d’aquest decret posa la iro­nia per davant del sen­tit comú. Vull pen­sar que si l’Ajun­ta­ment de Girona res­trin­geix a una hora aquest temps d’esta­ci­o­na­ment a les zones de càrrega i descàrrega per a per­so­nes amb mobi­li­tat reduïda és perquè ha rea­lit­zat un estudi exhaus­tiu sobre el nom­bre de per­so­nes que dis­po­sen de la tar­geta de mobi­li­tat reduïda i les pla­ces d’apar­ca­ment espe­ci­fi­ca­des per aquest ús, i resulta que en sobren! Vull pen­sar que qui hi vota a favor té clar que “temps neces­sari” i “una hora” no solen anar lli­gats de la mà perquè les per­so­nes amb mobi­li­tat reduïda puguin esta­ci­o­nar el seu vehi­cle, empren­dre camí, fer ges­ti­ons, visi­tes mèdiques, etc., tor­nar al seu vehi­cle, pujar-hi (fet que, igual que bai­xar-ne, pot anar acom­pa­nyat d’una mani­o­bra física que inclou una cadira de rodes). Vull pen­sar que es té en compte l’enve­lli­ment de la població, l’incre­ment de per­so­nes amb pro­ble­mes crònics de salut. Encara sort que amb només un tràmit en línia es pugui dema­nar el rellotge per jus­ti­fi­car l’hora d’esta­ci­o­na­ment, oi? Seguim avançant, però cap on?