Opinió

Tribuna

No ens falleu!

“Hem anat comprovant al llarg d’aquests darrers anys com cada nova exigència en matèria de sostenibilitat és un nou cop a la butxaca dels estrats socials més desafavorits: menjar amb qualitat ecològica costa diners, tenir accés a entorns constructius confortables costa diners, no contaminar costa diners...

“No ens falleu”, aques­tes van ser les parau­les que es van poder escol­tar recent­ment per boca de Wayne Grif­fiths, pre­si­dent de SEAT. S’adreçava al govern espa­nyol, repre­sen­tat en aquell moment pel minis­tre d’Indústria, Jordi Hereu, i també a la Unió Euro­pea, amb l’objec­tiu d’obte­nir-ne un com­promís ferm de fer rea­li­tat l’aposta esta­tal i comu­nitària per la tran­sició al vehi­cle elèctric. De manera molt espe­cial, tenien sen­tit aques­tes parau­les a Espa­nya, ja que en els dar­rers temps s’ha adver­tit un decrei­xe­ment en la demanda de vehi­cles cent per cent elèctrics al nos­tre país, a diferència del que està pas­sant en d’altres del nos­tre entorn, com Ale­ma­nya i França. I, efec­ti­va­ment, van ser for­mu­la­des davant de repre­sen­tants ins­ti­tu­ci­o­nals diver­sos i en presència del rei Felip VI, en ocasió de la seva visita a la nova planta que la com­pa­nyia està cons­truint a Mar­to­rell per a l’assem­blatge de les cel·les de bate­ries que es fabri­quen a Sagunt. Grif­fiths i el pre­si­dent del Grup Volkswa­gen esta­ven d’aquesta manera ins­tant els poders públics a fer un esforç per l’esta­bi­li­tat de les deci­si­ons que pren­guin en matèria de política econòmica i energètica, cosa molt difícil tenint en compte el nivell de cris­pació i pola­rit­zació que es va ins­tal·lant en la política espa­nyola, però sobre­tot perquè, i ima­gino que en són cons­ci­ents, és palmària la difi­cul­tat de fer rea­li­tat de manera con­tem­porània dos dels prin­ci­pals ODS for­mu­lats en l’Agenda 2030: miti­gar la pobresa i acon­se­guir que l’acti­vi­tat humana no con­du­eixi al col·lapse medi­am­bi­en­tal.

El grup Volkswa­gen, pro­ba­ble­ment el més impor­tant del món en el sec­tor de l’auto­moció, afirma que l’elec­tri­fi­cació d’aquest àmbit no té pla B, és a dir, que no hi ha una alter­na­tiva, si més no a curt i a mitjà ter­mini, al cotxe elèctric. Des­co­nec el real abast actual de la inno­vació i de les pers­pec­ti­ves que pugui obrir en la reso­lució d’alguns dels prin­ci­pals pro­ble­mes que plan­teja ara mateix el cotxe elèctric, però no són menors: el reci­clatge de les bate­ries, que con­ti­nuen tenint una mida massa gran, obli­gatòria d’altra banda si es pretén man­te­nir un nivell òptim en la necessària refri­ge­ració; la con­següent rela­ti­va­ment escassa auto­no­mia del vehi­cle; la difi­cul­tat per dur-ne a terme la recàrrega de manera con­ti­nu­ada en cicles ràpids si es vol evi­tar la ràpida obso­lescència, i, sobre­tot, com es pot solu­ci­o­nar la demanda mas­siva de sub­mi­nis­tra­ment elèctric si se’n gene­ra­litza l’ús. Són pro­ba­ble­ment aquests pro­ble­mes alguns dels que han retret els poten­ci­als par­ti­da­ris d’optar per la com­pra d’un vehi­cle total­ment elèctric, sobre­tot en el cas dels que no dis­po­sen de la pos­si­bi­li­tat de recar­re­gar-lo al mateix domi­cili, que, per cert, són la majo­ria. Però sens dubte tam­poc ajuda el fet que les tan anun­ci­a­des aju­des a la reno­vació del parc auto­mo­bilístic no com­pen­sin ni de bon tros, si efec­ti­va­ment s’arri­ben a obte­nir, l’ele­vat cost d’aquest tipus de vehi­cle.

Hem anat com­pro­vant al llarg d’aquests dar­rers anys com cada nova exigència en matèria de sos­te­ni­bi­li­tat és un nou cop a la but­xaca dels estrats soci­als més des­a­fa­vo­rits: men­jar amb qua­li­tat ecològica costa diners, tenir accés a entorns cons­truc­tius con­for­ta­bles costa diners, no con­ta­mi­nar costa diners. Un cotxe elèctric és sens dubte una bona mesura per des­car­bo­nit­zar l’aire, però ni evita haver-se de fabri­car mit­jançant altres ele­ments con­ta­mi­nants ni està a l’abast de totes les but­xa­ques. Al mateix temps que mesu­res que resul­ten cos­to­ses s’impo­sen a les ren­des més bai­xes amb l’objec­tiu de sal­var el seu pla­neta, s’acce­lera la para­doxa que s’arrela en el cor dels ODS: que el prin­ci­pal dels propòsits, i no for­mu­lat, és fer-los com­pa­ti­bles de manera que la huma­ni­tat, tota ella, sense exclu­si­ons, pugui sobre­viure als seus bons propòsits.

Grif­fiths al·ludia i ins­tava a acon­se­guir un “marc pro­pici esta­ble per a la inversió”, però li hauríem de pre­gun­tar si, com a con­tra­par­tida, en aquesta col·labo­ració publi­co­pri­vada que creï el pai­satge més favo­ra­ble, la part pri­vada hi inclou la lle­ial­tat en l’aposta, per exem­ple, quan afirma que no hi ha alter­na­tiva al cotxe elèctric: no deu ser el punt de suport empre­sa­rial per sal­tar, en un horitzó encara no visi­ble, cap al cotxe pro­pul­sat per una pila d’hidro­gen o altres fórmu­les encara ni tan sols ima­gi­na­des? Perquè, si fos així, com a ciu­ta­da­nia sí que estem legi­ti­mats per exi­gir als nos­tres gover­nants que siguin capaços d’ana­lit­zar l’abast de les pro­pos­tes i la veri­tat que les anima, atès que són ells els que tenen el deure de deci­dir d’acord amb cri­te­ris de justícia, i també nosal­tres podem dir: “No ens falleu!”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia