No dir el vot

L’enquesta elec­to­ral del CEO pro­nos­tica una victòria del PSC i un empat entre ERC i Junts en segona i ter­cera posició, seguits del PP, Vox, la CUP, els comuns i la pos­si­bi­li­tat que la ultra­dre­tana Aliança Cata­lana irrompi al Par­la­ment. És de les poques que albira una pos­si­bi­li­tat que les for­ces inde­pen­den­tis­tes sumin, a diferència de mol­tes que pre­sen­ten un pano­rama més com­plex. Una de les dades més sig­ni­fi­ca­ti­ves del CEO és la presència d’un alt grau d’incer­tesa que es tra­du­eix en un 28,4% d’inde­ci­sos i un 11% de per­so­nes que no volen dir què vota­ran. Alerta amb aques­tes últi­mes. No és un auto­ma­tisme, però la nega­tiva a reve­lar la pape­reta en ment pot ser indi­ca­tiva que l’opció no és ben vista i, ara per ara, aquesta cate­go­ria seria, sobre­tot, per a l’extrema dreta en les dues vari­ants que con­cor­ren als comi­cis. Seria una molt mala notícia. Immer­sos en plena crisi climàtica, amb un 24,4% de la població cata­lana en risc de pobresa, amb greus pro­ble­mes amb l’habi­tatge i amb un ús social del català del 36% i bai­xant, no hi ha recep­tes fàcils ni cul­pa­bles abso­luts, fórmula magis­tral d’unes pro­pos­tes que fugen de la com­ple­xi­tat i s’ho juguen tot a la carta de l’emoció. I, mal­grat ser un feno­men glo­bal, si el 12-M con­firmés la sos­pita, s’impo­sa­ria una reflexió pro­funda.