Memòria de la “garzonada”

Tal dia com avui fa 34 anys, el 29 de juny de 1992, es va ini­ciar l’ope­ració Garzón, també cone­guda com a “gar­zo­nada”, que va supo­sar la detenció de 45 per­so­nes rela­ci­o­na­des amb el movi­ment inde­pen­den­tista català. En rea­li­tat era una ope­ració que s’havia ideat més d’un any abans i era una pre­venció que l’Estat espa­nyol feia de cares a evi­tar atemp­tats de Terra Lliure durant els Jocs Olímpics que es farien a Bar­ce­lona un mes després. Una pre­venció que xocava amb l’anunci que Terra Lliure havia fet d’aban­do­nar la lluita armada el juliol de 1991. La rea­li­tat va ser que el lla­vors titu­lar del jut­jat d’ins­trucció cen­tral número 5 de l’Audi­en­cia Naci­o­nal, Bal­ta­sar Garzón, va tenir un atac de pro­ta­go­nisme d’aquells tan seus i va acce­dir o va orde­nar a la Guàrdia Civil una ope­ració mediàtica a major glòria de la seva fama de jutge mediàtic i estre­lla que li havien donat els mit­jans periodístics espa­nyols, espe­ci­al­ment els d’esquerra.

El que va pas­sar, però, amb l’ope­ració Garzón és que es va apro­fi­tar que alguns mem­bres de Terra Lliure no accep­ta­ven entre­gar les armes i pre­pa­ra­ven acci­ons, per fer una ràtzia con­tra tot l’inde­pen­den­tisme català, abso­lu­ta­ment mino­ri­tari en aquells moments, i per fer-ne neteja. I es va fer d’una manera mal­des­tra, amb deten­ci­ons de gent que havia col·locat algun arte­facte, però també i a par­tir de les decla­ra­ci­ons d’algun mem­bre pene­dit, per fer deten­ci­ons indis­cri­mi­na­des i sense cap fona­ment. I amb tor­tu­res. La Guàrdia Civil va apli­car la llei anti­ter­ro­rista i la gran majo­ria de detin­guts van patir tor­tu­res i vexa­ci­ons inac­cep­ta­bles en un estat de dret.

Han pas­sat 32 anys des de lla­vors, però val la pena recor­dar-ho. Les tor­tu­res no van ser inves­ti­ga­des mai i li van val­dre a l’Estat espa­nyol una con­demna del Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans el 2004, 12 anys més tard. Per no inves­ti­gar tor­tu­res. Lla­vors aquest diari, jun­ta­ment amb el set­ma­nari El Temps, es va que­dar sol en un pri­mer moment en l’expli­cació dels fets i la con­demna fron­tal de les tor­tu­res. La majo­ria de mit­jans van mirar cap a un altre cantó i fins i tot alguns com ara El País ho van jus­ti­fi­car edi­to­ri­al­ment: Una ope­ración nece­sa­ria. També van mani­pu­lar infor­ma­ci­ons que envi­ava el peri­o­dista Quim Gil, que els feia de cor­res­pon­sal subs­ti­tut, el qual va deci­dir fer-ho públic i pre­sen­tar la seva dimissió.

La classe política, amb excep­ci­ons que val res­sal­tar, va callar o ho va jus­ti­fi­car amb “alguna cosa hau­ran fet”. Ho vaig viure a pri­mera línia periodística i parlo de tor­tu­res perquè un dels detin­guts, Car­les Bona­ven­tura, va ser alli­be­rat tres dies després de la detenció i el vaig veure de mati­nada bai­xant de l’autobús que el va por­tar de Madrid, on havia decla­rat a l’Audi­en­cia Naci­o­nal, a l’Estació del Nord de Bar­ce­lona. Ens va ense­nyar el cos i per això puc par­lar en pri­mera per­sona que va patir tor­tu­res, que s’afe­gien a les denun­ci­a­des per altres detin­guts. A Car­les Bona­ven­tura ni el van aca­bar acu­sant de res ni va ser jut­jat. Dels que ho van ser, sis van ser absolts i la resta, con­dem­nats i després amnis­ti­ats. El 1994 van sor­tir els dos dar­rers de la presó. Cal tenir memòria de la “gar­zo­nada”.