Opinió

El factor humà

El miracle de l’urbanisme

La reforma de Sant Antoni Abat dona una nova perspectiva, aire fresc, a una de les portes d’entrada del Raval

Al car­rer de Sant Antoni Abat s’ha produït un mira­cle. Sense haver-se mogut ni un mil·límetre del punt on estan fal­ca­des a terra amb els seus fona­ments, les façanes dels edi­fi­cis s’han fet enrere, han retro­ce­dit gene­ro­sa­ment per ofe­rir espai als ciu­ta­dans que hi cami­nen. La mutació que ha expe­ri­men­tat el car­rer no és pro­ducte d’haver fet des­fi­lar en pro­cessó la veïna mare­de­deu del Carme, que pre­si­deix l’altar de la parròquia que domina el començament del car­rer, ni tam­poc de l’acció de cap vareta màgica, que ales­ho­res ja no seria mira­cle, sinó brui­xe­ria o supers­tició.

El vehi­cle que ha conduït fins al mira­cle es diu pla­ta­forma única i els inter­ces­sors en la mera­ve­lla es diuen arqui­tec­tes, engi­nyers o urba­nis­tes, aquells que tra­cen línies en un plànol trans­for­mant espais, en aquest cas espai públic, que d’això es tracta, que allò que és de tots sigui de veri­tat un espai comú, agra­da­ble, con­for­ta­ble, generós, útil i també segur.

Sant Antoni Abat comença en un punt amb eti­queta de clàssic de Bar­ce­lona, perquè ano­me­nar el bar res­tau­rant dels Tres Tombs, que relliga en una can­to­nada la ronda de Sant de Sant Pau amb la ronda de Sant Antoni davant del mer­cat que dona nom al barri, vol dir par­lar d’un d’aquests espais que la ciu­ta­da­nia ubica men­tal­ment, sense neces­si­tat de mirar cap plànol de la ciu­tat. Des de la con­fluència amb la ronda de Sant Pau, el car­rer ini­cia un lleu des­cens fins que con­necta amb la plaça del Pedró, un dels punts on el barri del Raval res­pira i agafa aire. És un espai també molt pietós perquè hi ha l’església del Carme, l’antiga cape­lla de Sant Llàtzer i un obe­lisc coro­nat amb l’estàtua de Santa Eulàlia.

Un mar­tiri era, fins ara, inten­tar fer el traçat d’aquest car­rer. Les vore­res, d’una alçada supe­rior a l’habi­tual, encai­xo­na­ven l’únic car­ril per a vehi­cles d’un car­rer molt tran­si­tat. A banda i banda dels cot­xes, la den­si­tat humana, el cabal populós, feia difícil cami­nar sense enso­pe­gar una i altra vegada amb algú que s’atu­rava a fer la xer­rada, un mosso d’algun dels comerços des­car­re­gant mer­ca­de­ria, una moto dei­xada al mig del pas, un grup de turis­tes o un veí encan­tat. Qual­se­vol cosa menys una cami­nada agra­da­ble i sem­pre la sen­sació de tran­si­tar per un pas estret, com si es caminés pel cor d’un con­gost on el risc d’un des­pre­ni­ment hi és sem­pre pre­sent.

Ara, l’angoixa del transeünt ha des­a­pa­re­gut de cop i volta en el pri­mer tram del car­rer on ja s’han exe­cu­tat unes obres de millora con­sis­tents a eli­mi­nar vorera i cons­truir, de cap a cap de les façanes, un pla­ta­forma única. Tot s’ha engran­dit i s’ha aca­bat cami­nar engan­xat a la façana per por de caure de dalt a baix de la vorera, que uns quants acci­dents així s’hi havien produït.

Ara que entrar al Raval per aquest punt ja és més fàcil i agra­da­ble, una de les acti­vi­tats que es reco­mana dur-hi a terme és cami­nar fins a l’església del Carme. Qui li vul­gui atri­buir el mira­cle de la trans­for­mació a la Mare de Déu que ho faci i li’n doni les gràcies, i la resta que es limiti a conèixer un sor­pre­nent tem­ple moder­nista d’un dei­xe­ble de Gaudí, Josep Maria Peri­cas. A l’entrada, un bon home que es diu Car­les atén ama­ble­ment els qui hi van i des­in­te­res­sa­da­ment els explica les pecu­li­a­ri­tats de l’església. Més que un home és un regal i, en aquest món des­hu­ma­nit­zat, gai­rebé un mira­cle.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia