Juguem a casetes

Aviat hi tor­na­rem, a la caseta on fem veure que vivim al millor dels mons pos­si­bles, amb el nos­tre tros de gespa, la pineda al vol­tant i el cami­net de sorra rere el codo­nyer que porta cap a la platja ser­pen­te­jant entre tan­ques de rajola que deli­mi­ten jar­dins com el nos­tre, excepte que nosal­tres no l’hem coro­nat amb cap àguila ni cap venus de pedra perquè encara tenim un cert sen­tit del ridícul. No és casa nos­tra; no ens ho podríem per­me­tre. És la dels pares, la dels avis, la dels tiets, els únics que durant uns temps duríssims encara van poder aga­far un tros de terra per qua­tre duros i aixe­car-hi una casa al mig, sovint des­do­blant-se els caps de set­mana en mano­bres, fus­ters i elec­tri­cis­tes, men­tre les dones ros­tien qua­tre cos­te­lles a la brasa i la mai­nada cor­ria amb la bici­cleta o rere una pilota, per tenir un racó on somiar, ells també, que vivien al millor dels mons pos­si­bles. A l’expo­sició Subúrbia, del CCCB, hi ha una visió inqui­e­tant d’aques­tes urba­nit­za­ci­ons que van pro­li­fe­rar sobre­tot en la post­guerra ame­ri­cana, en el mateix moment que a la tele­visió tri­om­fa­ven els seri­als que es desen­vo­lu­pa­ven en cases sem­blants, encer­cla­des per una tanca blanca i una mes­tressa som­ri­ent al llin­dar de la porta. Les nos­tres urba­nit­za­ci­ons resi­den­ci­als no són tan sofis­ti­ca­des: l’herència pagesa és massa forta perquè s’hi esten­gui el model ostentós de les McMan­si­ons i el culte als arse­nals pri­vats i a les màqui­nes talla­gespa. Però ja no res­po­nen tam­poc a aque­lla crida idíl·lica de “la caseta i l’hor­tet”, sinó a l’estètica del neo­li­be­ra­lisme moral ins­tau­rat pels repor­tat­ges de crims.