Parets, pegats

De tant que ho veiem, no ens n’ado­nem: Bar­ce­lona és una ciu­tat feta de pegats. Aque­lla coherència de car­rers i de bar­ris, que tan agra­da­ble ens resulta de veure quan som en una població foras­tera, la Bar­ce­lona moderna no l’ha acon­se­guit mai.

Fins no fa gaire, hi havia almenys un sec­tor de l’Eixam­ple, el cen­tral, que sem­blava rela­ti­va­ment aca­bat i arro­do­nit, perquè s’havia cons­truït en pocs anys i d’una manera gai­rebé com­pleta.

Fora d’aquest sec­tor, l’espec­ta­cle de l’Eixam­ple és l’espec­ta­cle de la impro­vi­sació més des­ga­ve­llada. Deu fer quinze anys que ja m’admi­rava del que encara con­ti­nua admi­rant-me: ¿com és pos­si­ble que sei­xanta metres line­als de façana, en uns car­rers cèntrics, siguin el mos­trari de vui­tanta anys d’història bar­ce­lo­nina? Hi ha una casa de qua­tre pisos, rema­tada per una data: “1904”. Al cos­tat, una casa de l’any 1935. L’edi­fici que segueix és d’aquell estil fei­xuc, d’afe­gits fal­sa­ments clàssics, que tri­om­fava de 1945 a 1950. Al cos­tat hi ha un solar: encara no sabem com serà la casa que s’alçarà algun dia a només qua­ranta metres d’una altra casa bas­tida ja fa setanta-sis anys. Bar­ce­lona és una ciu­tat única, la cre­a­dora del caos més ori­gi­nal i de més difícil obtenció que hom hagi pogut ima­gi­nar: el “caos lent”. Hi ha caos excu­sa­bles per les ganes de fer mol­tes coses en poc temps; el caos bar­ce­loní és el con­trari: neix de no pre­veure res en el màxim temps pos­si­ble.

La con­seqüència és que la ciu­tat dóna una lamen­ta­ble sen­sació de pro­vi­si­o­na­li­tat. De pro­vi­si­o­na­li­tat per­ma­nent. En són un exem­ple les parets late­rals de les cases que encara no tenen casa veïna o que, per la seva moderna alçada, sobre­sur­ten del ter­rat de la casa del cos­tat. Exhi­bei­xen el maó més vul­gar. La façana ha estat dis­se­nyada per l’arqui­tecte cor­res­po­nent, però d’aques­tes parets late­rals, tan visi­bles, no se n’ha pre­o­cu­pat ningú. Com si l’endemà mateix les hagués de tapar una nova edi­fi­cació i, com que això no passa, un munt d’edi­fi­cis enve­llei­xen anys i panys ense­nyant les cos­te­lles.

N’hi ha prou d’anar a la Cata­lu­nya Nord per com­pro­var la diferència. Arreu d’Europa, aques­tes parets són arre­bos­sa­des o pin­ta­des, har­mo­nit­zant-les amb els colors de l’entorn. Aquest sen­zill detall és el que fa que a Per­pinyà mateix, o a les ciu­tats estran­ge­res, l’urba­nisme tin­gui un toc de dis­creta uni­tat i no sem­bli tan “per aca­bar” com el nos­tre. La pro­li­fe­ració de parets late­rals radi­cal­ment des­pu­lla­des pro­du­eix múlti­ples feri­des visu­als, i dóna a Bar­ce­lona un aire de “cam­pa­ment urbà”.

Natu­ral­ment, el fet és també pre­sent a la majo­ria de ciu­tats i pobles de Cata­lu­nya, i en fer-se ara cases molt altes –fins i tot en els bar­ris antics– la llet­jor d’aques­tes parets enva­eix els nuclis que con­ser­va­ven un cert aire d’espai pati­nat pel temps.

Penso que la Gene­ra­li­tat podria orde­nar que aques­tes parets nues fos­sin sufi­ci­ent­ment “aca­ba­des”, i el cost de dis­si­mu­lar els “tot­xos” seria ínfim en relació amb el pres­su­post total. Cal seguir l’exem­ple euro­peu i acon­se­guir que la gent s’adoni, quan entri a Cata­lu­nya, que això té un altre aspecte, perquè aquí hi ha un sen­tit més depu­rat de la res­pon­sa­bi­li­tat col·lec­tiva.