“Airiños”

El suïcidi d’un espa­nyol a la Unió Soviètica perquè no ha pogut tor­nar al seu país és una altra prova ter­ri­ble del des­ar­re­la­ment humà –o de l’arre­la­ment, segons com es mira. Enri­que Camba (pel cognom penso que podia ser gallec) fou un dels infants emi­grats durant la guerra del 1936. Ara tenia cin­quanta-dos anys i con­ser­vava la ciu­ta­da­nia espa­nyola. Però con­ser­vava, pel que es veu, alguna cosa més que una cer­ti­fi­cació legal.

Ha estat un home de pega. Quan ja era a punt de tor­nar a Espa­nya fa temps, una ino­por­tuníssima malal­tia va impe­dir-li el viatge i reu­nir-se amb el seu germà, que també havia estat a la Unió Soviètica però que ja n’havia sor­tit. Un cop refet, es trobà amb nous entre­bancs per part de les auto­ri­tats i a més, segons sem­bla, sense diners. L’acu­mu­lació d’incon­ve­ni­ents l’ha dut al suïcidi, pen­sant pot­ser que si no hi havia manera de retor­nar a la terra gallega havia d’exis­tir un cel gallec per a les vícti­mes de l’enyo­rança.

Enyo­rança de què, però? Tota la seva vida l’ha feta a la Unió Soviètica, lle­vat de la pri­mera infan­tesa. Enyo­rança de la infan­tesa, doncs? Pot­ser sí, si la recor­dava, i la devia recor­dar ide­a­lit­zada i embe­llida; però sobre­tot, ima­gino, enyo­rança d’allò que no s’ha vis­cut, que és un abas­se­ga­dor sen­ti­ment que a vega­des ens enva­eix a tots. Enyo­rança d’allò que hauríem pogut viure i que les nos­tres suc­ces­si­ves tries de camí ha fet impos­si­ble. Jo estic segur que més que no pas allò que hem estat, el que ens entris­teix –el que enyo­rem– és allò que no hem pogut ésser. Si això ens passa als qui vivim en un àmbit que podem con­si­de­rar propi, és com­pren­si­ble la ferida que com­porta quan s’ha produït un tras­plan­ta­ment radi­cal i en la nova terra no han cres­cut noves arrels.

Rosalía de Cas­tro ho va escriure:

Airiños, airiños, aires,

airiños da miña terra…

Sin ela vivir non podo…

Enri­que Camba ha dut la imatge poètica a la dura rea­li­tat: sense la seva terra, no ha pogut supor­tar més la vida. Fa la impressió que en aquell mateix barri d’aque­lla mateixa ciu­tat d’Ucraïna hi viu encara gent que pos­si­ble­ment és feliç, o que almenys no es con­si­dera infor­tu­nada, i que un home entre ells pot haver estat, durant qua­ranta anys, un per­ma­nent i irre­me­ia­ble –ara s’ha vist– cas a part. Tot pel fet d’haver nas­cut en una altra banda i no haver obli­dat mai, sos­pito, que havia estat víctima d’una decisió que no havia estat seva: exi­liar-se d’infant. El sen­ti­men­ta­lisme és font de vida i font de des­trucció, i vet aquí una frase de Rusiñol que no és gens “humorística”: “De la mateixa manera que hi ha per­so­nes que han de dur ulle­res fos­ques per no espat­llar-se la vista, n’hi ha que cal­dria que dugues­sin una funda negra damunt del cor per no fer-se malbé la vida”.

Però no hi ha pro­tecció que val­gui quan els “airiños” són dins el cor, i uns fun­ci­o­na­ris no tro­ba­ran mai, en la relació de motius vàlids per a aban­do­nar un país, el con­cepte de “sau­dade”.