Les lleis quotidianes

Estem vol­tats de lleis. No tan sols de lleis jurídiques, sinó de tota mena: científiques, econòmiques, etc. Una colla de nor­mes con­si­de­ra­des infal·libles. A l’escola en vam estu­diar unes quan­tes, part de les quals han que­dat després des­men­ti­des i subs­tituïdes, és clar, per noves lleis.

No es pot negar que la nos­tra vida és regida per la llei de la gra­vi­tació uni­ver­sal, per la llei de la palanca i totes les altres nor­mes pre­ci­sa­des pels savis, però no en tenim cap consciència pràctica. Com expli­cava aquell ser­gent, “al salir de la boca del arma, el proyec­til des­cribe una parábola, y luego empi­eza a caer… por la fuerza de la gra­ve­dad”, deia, amb un to d’escèptic, i afe­gia rotun­da­ment: “aun­que sin eso de la fuerza de la gra­ve­dad también caería”. És clar, home.

Can­sat, pot­ser, de les lleis “abs­trac­tes”, un senyor que es diu Dik­son ha reu­nit en un lli­bre –que no conec– una colla de “lleis quo­ti­di­a­nes” que ha obser­vat a par­tir de la nos­tra vida cor­rent. Només me n’ha arri­bat alguna, i el lec­tor s’ado­narà per on va:

Les por­tes batents s’obren sem­pre con­tra vosal­tres quan les voleu empènyer, i al revés.

Una tor­rada amb man­tega, quan cau, ho fa sem­pre amb la cara plena de man­tega a terra.

Són sentències d’un rea­lisme irre­fu­ta­ble, que d’alguna manera demos­tren que els homes encara no hem acon­se­guit de domes­ti­car les coses. Podríem for­mu­lar d’altres lleis d’aquesta mena:

Si voleu tro­bar un objecte per­dut, no el bus­queu mai en el lloc on esteu segurs d’haver-lo per­dut. L’ence­ne­dor que no falla mai sem­pre falla quan volem ofe­rir foc a un amic dient-li que és un ence­ne­dor que no falla mai.

Si us pas­seu una hora espe­rant que us tele­fo­nin, tal com us han anun­ciat, el telèfon sonarà en el precís moment que esta­reu fent pipí.

El diari que us interes­sava de con­ser­var és pre­ci­sa­ment l’únic que es fa ser­vir per a nete­jar els vidres.

Estic segur que tots els lec­tors podrien apor­tar llar­gues llis­tes de lleis d’aquesta mena, fruit de l’experiència diària. Podríem con­si­de­rar que tenen en comú la negació pràctica d’una de les lleis més pre­ten­si­o­ses de la ciència: la del càlcul de pro­ba­bi­li­tats. No negaré que aquesta llei no pugui ser vàlida, però en tot cas caldrà accep­tar aque­lla màxima tan pes­si­mista que diu: “La pro­ba­bi­li­tat d’un fet és sem­pre inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal al nos­tre desig que es pro­du­eixi”.

Sem­bla que hi ha una mena de màfia entre les coses, que es con­fa­bu­len per pren­dre’ns el pèl quan estem més orgu­llo­sos de la nos­tra suficiència o de la nos­tra pre­visió. Si adqui­rim una certa filo­so­fia sobre la rebel·lia de les coses, pot­ser serem més com­pren­sius i ben­hu­mo­rats quan pun­xem una roda del cotxe –després de dos anys!– pre­ci­sa­ment el dia que havíem dit a una noia: “Tin­gues en compte que sóc molt pun­tual”.