Abans de tot

Va ser d’allò més agra­da­ble apro­fi­tar les pri­me­res hores de la jor­nada de rei­vin­di­cació naci­o­nal per excel·lència de Cata­lu­nya per sor­tir al car­rer i veure els pri­mers movi­ments de la gent; alguns de pro­pis i altres d’ali­ens a les mobi­lit­za­ci­ons que havien de suc­ceir a les pro­pe­res hores. Així, men­tre que alguns turis­tes es movien pels car­rers de la ciu­tat atra­fe­gats amb male­tes, a les cafe­te­ries es reu­nien els pri­mers grups de locals ves­tits de color verd, la samar­reta ofi­cial d’aquest any de l’ANC. Eren els moments pre­vis a tots els actes, a les decla­ra­ci­ons i con­tra­de­cla­ra­ci­ons dels repre­sen­tants polítics i dels líders de les enti­tats civils, a les con­cen­tra­ci­ons, a les con­sig­nes, a les cançons, a les mani­fes­ta­ci­ons, als con­certs de música i als pos­si­bles alda­rulls. I als pro­nun­ci­a­ments dels esta­ments judi­ci­als, que van arri­bar pun­tu­als. Com cada any, en aquest abans de tot, en l’ambi­ent res­sona amb força aquell vers final del poema Ara mateix, de Miquel Martí i Poll: “Tot està per fer i tot és pos­si­ble.” Però no val a badar gaire, que la Diada ens reclama. Ens ho recorda el també poeta Vicent Andrés Estellés: “No et limi­tis a con­tem­plar aques­tes hores que ara venen, baixa al car­rer i par­ti­cipa.” Avui, dia de balanços i valo­ra­ci­ons numèriques, tor­na­rem a enso­pe­gar amb la crua rea­li­tat.