Opinió

Tribuna

‘No m’emputxis que em caic’

“No sabia que Jesucrist, Churchill i MacArthur parlessin espanyol o, si més no, que les frases cridades a ser cèlebres les expressessin en aquest idioma
“La poca qualitat de la llengua catalana arriba a nivells mai no assolits fins ara. Costa Déu i ajut trobar un interlocutor capaç de parlar íntegrament en català tota l’estona

Fa un sol que ble­eix les pedres men­tre faig una orxata a la Ram­bla Nova. A la taula del cos­tat, uns jubi­lats la fan petar tot xar­ru­pant gra­nis­sats. “Un mer­der molt gros, això de Gaza, però ja se sap que, com diu lo refrany, quien a hierro mata, a hierro muere”, fa un. I un altre cul­mina la jugada: “Nos­tro senyor, que era de per allà, deia amaos los unos a los otros, però no li foten gaire cas.” I un que duu un pin amb un llaç groc sen­ten­cia: “Cos­tarà san­gre, sudor y lágri­mas, que deia Churc­hill, arre­glar tot això”, men­tre s’alça per anar al lavabo i afe­geix: “Vol­veré, que va dir el gene­ral MacArt­hur”. No sabia que Jesu­crist, Churc­hill i MacArt­hur par­les­sin espa­nyol o, si més no, que les fra­ses cri­da­des a ser cèlebres les expres­ses­sin en aquest idi­oma. Em sem­blava que un era jueu, l’altre anglès i el dar­rer nord-ame­ricà, però no de Bur­gos, Quin­ta­ni­lla de Onésimo o Naval­car­nero.

A l’altra taula més pro­pera, una pare­lla amb dos xiquets que no paren de bellu­gar-se, s’espe­nyen, cauen, cri­den. “No m’emput­xis que em caic”, amo­lla el més petit. Si em pun­xen no em tre­uen sang, però els pares ni s’immu­ten. La mare, pre­o­cu­pada per la inten­si­tat del sol, però no pel dete­ri­o­ra­ment de l’idi­oma, els ordena: “Nens, poseu-vos la gorra. Si no, no hi haurà chuc­hes però sí un bon zasca!” I el petit res­pon: “Jo no tinc cap.” Em giro a l’ins­tant per obser­var aital mera­ve­lla: algú que no té cap, però que parla. Com s’ho deu fer? Tal com ja sos­pi­tava, sí que té cap. El que no té és gorra. I el germà gran rebla el clau: “És veri­tat, mama, no tenim nin­guna.” El pro­nom “en” ha estat segres­tat, pot­ser per un esca­mot autònom de la RAE. Xuclo els dar­rers glops d’orxata i toco el dos perquè se m’ha dis­pa­rat la pressió lingüística. La pare­lla veïna fa el mateix, però per altres motius, men­tre la mare remuga, resig­nada: “És que no podem tenir ni un rato de tran­quil·litat amb aquests crios. Des de luegu...!” I els xiquets, con­tents, s’excla­men: “Quan siguem a casa juga­rem a l’escon­dite, a veure si me pilles i tro­bes la meva gua­rida. I també amb el Marc, si està!

Al cotxe, cerco una emis­sora de ràdio amb música en català, per refer-me un xic. Sem­bla que anem bé, tona­des enco­ma­na­dis­ses, fes­ti­ves i ale­gres, que de penes ja n’anem sobrats. I, a mitja cançó, un “lo rompe, lo rompe, ho trenca” que no sé què ve a treure cap. La següent també s’emporta l’oli, ja que la cosa va de “sal­seo”, “bai­lo­teo” i “maru­jeo” inter­ca­lat en una peça en català. Una rere l’altra, les dife­rents cançons con­ti­nuen la mateixa tònica, amb tota nor­ma­li­tat i com si res: “locura” i “ton­tería” “a tope”, que és el que em sem­bla a mi aquesta pràctica inne­cessària, sense solta ni volta, però dec estar equi­vo­cat perquè hi ha qui ho troba “chévere” amb la mateixa melo­dia. Ara diuen no sé què de “risas” i “la riseta tonta”, “joder” i “las penas se van”. Una altra peça d’èxit asse­gura que “em piten les ore­lles”, “t’has ente­rat”, “m’ha embau­cat” i, ara sí, l’encer­ten de ple quan par­len de “callar-se les parau­les” que és, ben mirat, el millor que podrien fer per no esbo­ci­nar més la llen­gua. Al final, arriba un toc de rea­lisme quan s’afirma que “lo nues­tro se acabó”. I al pas que anem, “lo nues­tro”, és a dir, la llen­gua cata­lana, va de mal borràs i, veient el pano­rama i, més encara, sen­tint-lo, pin­ten bas­tos.

Escar­xo­fat al sofà, miro la TV, la nos­tra. Par­len de “bar­cos”, de “ton­tos” que fan “ton­te­ries” i d’una pare­lla en què ell té molts “gelos” que, pel con­text, dedu­eixo que no té res a veure amb tin­dre molt de glaç, sinó gelo­sia. La poca qua­li­tat de la llen­gua cata­lana arriba a nivells mai no asso­lits fins ara. Costa Déu i ajut tro­bar un inter­lo­cu­tor capaç de par­lar ínte­gra­ment en català tota l’estona, sense recórrer a incor­po­rar una paraula en espa­nyol, un refrany, una frase feta, una citació cèlebre, el títol d’un lli­bre, d’una pel·lícula o d’una cançó. Curi­o­sa­ment, no passa el mateix en espa­nyol. No hi ha ni una sola cançó espa­nyola que inter­cali parau­les o fra­ses en català, ni gent que par­lant espa­nyol digui les fra­ses famo­ses en català, ni... La dei­xa­desa gene­ral de la comu­ni­tat de par­lants, para­do­xal­ment, la manca de consciència lingüística, s’ha accen­tuat durant els anys de majo­ria social i ins­ti­tu­ci­o­nal inde­pen­den­tista. L’escola, la família i tots els par­lants hem de reac­ci­o­nar amb con­tundència i amb una acti­tud ama­tent i cons­truc­tiva, si no volem que, en tres gene­ra­ci­ons, d’això nos­tre no se’n canti ni gall ni gallina.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia