Opinió

De reüll

Salmond

La mort sob­tada d’Alex Sal­mond, dis­sabte a Macedònia del Nord, ha cau­sat gran com­moció i, també, reac­ci­ons unànimes d’elogi cap a una figura clau del naci­o­na­lisme escocès. Diri­gents britànics de dife­rent signe han coin­ci­dit a subrat­llar l’esta­tura política del líder inde­pen­den­tista i la seva força i influència deter­mi­nants a l’hora de posar en joc la con­tinuïtat dels 300 anys d’unió entre Angla­terra i Escòcia. Els seus mèrits polítics són evi­dents. Haver aga­fat el timó d’un par­tit lla­vors mar­gi­nal, l’SNP, i haver-lo dut al cim del poder a les elec­ci­ons del 2011 al Par­la­ment escocès, amb una majo­ria rotunda que va per­me­tre fer rea­li­tat el com­promís –al cor del pro­grama elec­to­ral– de cele­brar un referèndum d’inde­pendència. La resta de la història ja és cone­guda. La der­rota del sí en la con­sulta (per un marge molt infe­rior al que hagués agra­dat als uni­o­nis­tes), la dimissió i la guerra oberta amb l’SNP i la seva fins lla­vors mà dreta, Nicola Stur­geon, arran d’unes acu­sa­ci­ons d’asset­ja­ment sexual de què va que­dar final­ment absolt. Fa temps que Sal­mond va per­dre l’aurèola, però deixa en herència la pro­esa del referèndum i l’avís que no hi ha uni­ons –com la de 1707 d’angle­sos i esco­ce­sos – que siguin eter­nes ni que es puguin donar sem­pre per des­comp­ta­des.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.