Opinió

De reüll

La comoditat

Als camps de civada i ordi de Lum­bier, a la serra de Leire, a Navarra, la sotra­gada emo­ci­o­nal que bus­cava la mura­lista Iruña Cor­men­zana López (Pam­plona, 1967) era d’una poe­sia bucòlica que embri­a­gava de tal manera que era exces­si­va­ment dolça. La bellesa que com­mou però no col­peix ni per­torba. Fa anys que amb les seves obres denun­cia un silenci incòmode: la migració. Quan va tan­car l’última fàbrica de guants de goma, la pin­tora navar­resa va que­dar-se milers de mot­lles. Tenia un tre­sor i l’objecte, un mate­rial de desús, li va mos­trar el llen­guatge artístic per a la reflexió que volia. Va ins­tal·lar els mot­lles de les mans enmig dels camps de cere­als en flo­ració però l’aire aca­ro­nava i calia una plan­to­fada; la d’una onada impe­tu­osa, un mar furi­ent, el so engo­li­dor en un con­cert con­tinu, l’atmos­fera salina engan­xi­fosa… L’entorn el va tro­bar a la Concha a Sant Sebastián. La platja és pla­ent, però també un cemen­tiri. Pri­mer els pal­pis­sos i a mesura que baixa la marea, les mans blan­ques que, en silenci, cri­den entre les ones. La ins­tal·lació, efímera, ja no hi és. Efímer també és el plor de l’espec­ta­dor que, col­pit, ha sen­tit el dolor i no la insen­si­bi­li­tat que com un mur, supo­sa­da­ment segur, hem bas­tit davant les tragèdies. Una fron­tera per no sor­tir de la zona de con­fort euro­pea. Per hipo­cre­sia. “És més còmode, com a artista, pin­tar flors”, em recorda la mura­lista. La como­di­tat de pin­tar flors és també la d’escriure sobre camps de blat dau­rats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia