Dones que brillen

Dijous al ves­pre. En un acte lite­rari, a Bar­ce­lona, s’hi con­grega molta gent. L’espai és petit i ja no hi cap ningú més. Fa aque­lla xafo­gor suau d’octu­bre bar­ce­loní. L’aire con­di­ci­o­nat ja no està en marxa, perquè som tar­dor. Para­do­xes de la capi­tal, pen­ses. Al davant, una dona rossa, que ves­teix de negre, amb ame­ri­cana, pren la paraula, dona la ben­vin­guda als assis­tents i va pre­sen­tant els par­ti­ci­pants.

Men­tre aquests inter­ve­nen, la dona rossa comença a bri­llar. Peti­tes, ínfi­mes gotes d’una suor finíssima li il·lumi­nen el ros­tre, el coll i l’escot. Es mou inqui­eta. Intenta eixu­gar-se amb dis­creció. Es venta amb les mans i aguanta. Aguanta. Minuts que sem­blen anys. En aquell ins­tant, les dones que hi com­par­tim edat patim perquè sabem que pot estar incòmoda.

Però no. Està còmoda. Fet i fotut, ella és la que con­trola la con­vo­catòria. I, sí. Li bri­lla el ros­tre, i té calor, però a tots ens queda molt clar que allò no la dis­traurà ni un moment del que ha vin­gut a fer. Entre les que som al públic hi ha la temp­tació de fer-li arri­bar un ven­tall. Però desis­tim de fer-ho, perquè veiem que no ho neces­sita.

Quan les dones bri­llem, quan les gote­tes de suor ens visi­ten –sem­pre a traïció i en el moment més ino­portú–, l’únic que han de saber els que ens con­tem­plen és que estem en una altra de les milers d’eta­pes biològiques a les quals les dones ens enfron­tem i adap­tem al llarg de la vida. I que aguan­ta­rem, com hem fet sem­pre. I que segui­rem fent el que havíem vin­gut a fer.

Pot­ser és per això, que bri­llem.