Opinió

El factor humà

No hi ha dit que s’arronsi

Són tants els casos de tortures a Via Laietana que és impossible aturar la pressió popular per un centre de memòria

Hi ha la política i després hi ha la gent. Hi ha el labe­rint i després hi ha el camí del mig, el d’anar de dret a bar­raca. Allí on no arriba la política, ho fa la gent, aquesta gent que quan s’hi posa pren consciència del poder que té i l’exer­ceix con­vençuda que no hi ha arma més pode­rosa que la que es cons­tru­eix unint volun­tats, empe­nyent en la mateixa direcció.

Això és el que passa dos dimarts de cada mes davant l’edi­fici del número 43 de Via Laie­tana. És la pre­fec­tura de la poli­cia espa­nyola a Bar­ce­lona, a l’entorn de la qual papa­llo­neja la política amb les seves decla­ra­ci­ons d’inten­ci­ons, les pro­pos­tes de fer o des­fer, les allar­gues, el tu dius i jo et res­ponc, els càlculs par­ti­dis­tes, les sumes i res­tes de vots, l’anar pas­sant, i davant de la qual es plan­ten quin­ze­nal­ment dese­nes de per­so­nes amb un propòsit clar i concís: que de l’edi­fici en marxi la poli­cia i que hi entri la història, la divul­gació, la dig­ni­tat.

Algú podria pen­sar que el repte plan­te­jat per la Comissió de la Dig­ni­tat i l’Assem­blea de Cata­lu­nya de ser-hi i tor­nar-hi a ser un mes rere l’altre amb tes­ti­mo­nis de tor­tu­res a l’inte­rior de la pre­fec­tura aca­barà dis­so­lent-se tot sol, fas­ti­gue­jat, des­ar­mat, der­ro­tat pel mur insal­va­ble que és el no de l’Estat a aban­do­nar les ins­tal·laci­ons poli­ci­als que hi ha al cor de Bar­ce­lona. Qui pensi així s’equi­voca. O bé no sap de quina pasta incom­bus­ti­ble estan fets els orga­nit­za­dors de la ini­ci­a­tiva i els que la secun­den o des­co­nei­xen que per Via Laie­tana hi van pas­sar cen­te­nars de per­so­nes, repre­sa­li­a­des per múlti­ples motius, mal­trac­ta­des, els hos­tes de la casa dels hor­rors que avui alcen el seu dit acu­sa­dor.

Ningú s’arronsa, tam­poc Car­les Pri­eto, que amb Fran­cesc Martínez va expli­car ahir a la tarda la seva experiència a Via Laie­tana. En el seu expe­di­ent d’home com­promès amb les cau­ses nobles, en Car­les té ano­ta­des qua­tre visi­tes en el trans­curs de dis­set anys al que ell ano­mena la Casa Blanca. “De forma col·loquial en dèiem així, o Laie­tana; «si t’engan­xen et por­ta­ran a Laie­tana», dèiem”, espe­ci­fica Pri­eto.

El pri­mer cop que va anar a la pre­fec­tura va ser el 1960, acom­pa­nyant els fami­li­ars d’un amic seu que havia estat detin­gut en una mani­fes­tació. La resta d’oca­si­ons va ser en con­dició de detin­gut. El 1967, amb motiu de la seva militància en una orga­nit­zació estu­di­an­til, va aca­bar als cala­bos­sos perquè se’l rela­ci­o­nava amb uns papers que s’havien imprès de forma clan­des­tina al Casal de Mont­ser­rat, una enti­tat vin­cu­lada al mones­tir. Un dels inter­ro­ga­to­ris, la poli­cia el va fer en presència del pare del detin­gut amb en Car­les havent d’escol­tar que l’acu­sa­ven d’haver-se ficat al llit amb més d’una dona diri­gent comu­nista.

El següent pas per la pre­fec­tura va ser amb motiu de la detenció dels 113 mem­bres de l’Assem­blea de Cata­lu­nya atra­pats a la parròquia de Maria Mit­jan­cera, la tar­dor del 1973. Pri­eto va haver de tor­nar a Laie­tana el 1977, amb el dic­ta­dor ja mort, però amb els vells mètodes poli­ci­als encara ben vius, per la seva impli­cació en una gran mani­fes­tació de caire veïnal que va fer a Bar­ce­lona.

No, davant de Via Laie­tana ningú s’arronsa. Ni l’orga­nit­zació, ni Fran­cesc Martínez, ni Car­les Pri­eto ni els que hi ani­ran pas­sant, “Si no cri­des no et sen­ten”, va dir ahir en Car­les. I tot­hom el va aplau­dir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia