Opinió

Mirades

Un futbolista dels d’abans

Pepe Pinto, que va jugar al Girona i el Barça, era un jugador dur i contundent i un entrenador molt físic

He dei­xat pas­sar més de dues set­ma­nes per par­lar de Pepe Pinto Rosas, que va morir el 30 de novem­bre als 95 anys. Ho he fet perquè aquest diari ja li va fer una bona necrològica i va des­ta­car allò essen­cial de la seva car­rera fut­bolística, des que, fent el ser­vei mili­tar al Logro­nyo, Bescós el va convèncer per fit­xar pel Girona, amb què va jugar a segona divisió. Després, sis anys al Barça –dos en el pri­mer equip, en què Hele­nio Her­rera el va fer debu­tar–, qua­tre al Valla­do­lid –a segona i pri­mera– i, de nou, ja gran, al Girona, on es va reti­rar el 1967, després de per­dre la pro­moció per pujar a segona con­tra el Plus Ultra. Poste­ri­or­ment, va fer car­rera com a entre­na­dor, al Girona, al Figue­res i en molts equips, des­ta­cant l’any que va fer campió de ter­cera l’Olot.

A Pepe Pinto sem­pre li vaig tenir una estima espe­cial. Perquè el vaig veure jugar el seu dar­rer any a Vista Ale­gre, perquè va diri­gir l’estrena del camp dels Maris­tes en un com­bi­nat d’alum­nes i exa­lum­nes con­tra el Barça en què vaig jugar i perquè vam estar molts anys en con­tacte quan feia d’entre­na­dor i li vaig fer moltíssi­mes entre­vis­tes. Però, sobre­tot, perquè vaig anar a escola i a l’ins­ti­tut amb el seu fill Josep Maria, perquè vaig conèixer la seva filla Nuri i perquè amb la Maria, la seva dona, hem tin­gut sem­pre un tracte pro­per.

En Pepe quan va tre­pit­jar Girona va saber que no tor­na­ria a la seva Ante­quera natal. Va conèixer la Maria i han estat junts més de setanta anys. Van viure a Bar­ce­lona i Valla­do­lid, però sabien que tor­na­rien a Girona. Amb l’ajut del pare de la Maria, van cons­truir un gran garatge a la Rodona, just dar­rere l’avin­guda de Sant Narcís, quan a la zona que ara conei­xem com les Domi­ni­ques no hi havia edi­fi­cat res de res. Aquell garatge que adme­tia cot­xes en pupil·latge, encara està en actiu, això sí, rode­jat de blocs de pisos i habi­tat­ges.

Després de Dago­berto Moll, 98 anys, el més veterà dels juga­dors del Barça i també del Girona, que va entre­nar un any, era Pepe Pinto. Tenia molt tracte amb els vete­rans del Barça i els del Girona i, fins no fa gai­res anys, no fallava a les tro­ba­des en forma de dinar, alguna d’elles als domi­nis de Nitus Gra­na­dos.

Pinto va ser un juga­dor dels d’abans, dur i con­tun­dent, al late­ral, de cen­tral i alguna vegada al mig del camp. I com entre­na­dor no va can­viar la seva filo­so­fia. Els seus equips esta­ven molt ben pre­pa­rats i juga­ven sem­pre al cent per cent. Per això alguns vete­rans com Xavi Agustí, que es fia­ven més de la seva intuïció fut­bolística que no pas de la pre­pa­ració física (eren altres anys), sem­pre el collo­na­ven. Sem­blava de tracte dur, seriós, però era molt afa­ble. El dia del seu 90è ani­ver­sari, el novem­bre va fer cinc anys, Albert Mateos des de l’àrea social del Girona li va orga­nit­zar un dinar a La Serra de Sant Esteve de Guial­bes a què van assis­tir més de cin­quanta vete­rans. Es van tan­car el llums i, en tor­nar-los a obrir, va aparèixer un pastís d’ani­ver­sari amb 100 espel­mes; Xavi Agustí, en to de conya, li va dir que, com que sem­pre s’havia cui­dat tant i els enter­ra­ria a tots, era pro­ba­ble que la majo­ria no fos­sin al cen­te­nari i per això l’avançaven. En Xavi i algun altre ja no hi són. I a Pepe Pinto li han fal­tat cinc anys per arri­bar als cent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia