Enric Duran, segona clandestinitat

Hi va haver un moment en què la vida en clan­des­ti­ni­tat d’Enric Duran era tan severa, tan estricta, tan invi­si­ble, que la seva mare en sabia molt poques coses i ni tan sols tenia conei­xe­ment que una tele­visió havia anat a entre­vis­tar-lo a Islàndia, un dels molts països on es va refu­giar fugint de la justícia espa­nyola. I així va anar que, un dia, asse­guda davant el tele­vi­sor per seguir un pro­grama d’entre­vis­tes, la dona va veure unes imat­ges on d’entre­mig d’una boira hi sor­tia una ombra i quan el per­so­natge es va fer reco­nei­xi­ble va des­co­brir que el pro­ta­go­nista era el seu fill gran.

Enric Duran va estar deu anys fugint, vivint en la penom­bra, després que fos acu­sat d’estafa per no haver tor­nat 490.000 euros en crèdits que va acon­se­guir a través de 69 ope­ra­ci­ons dife­rents amb bancs, diners que va des­ti­nar a pro­jec­tes soci­als i alter­na­tius. Es va trac­tar d’un estra­ta­gema dut a terme per posar en evidència el sis­tema i demos­trar que es pot viure d’una manera dife­rent a les nor­mes del mer­cat i el capi­tal, per pro­cla­mar que cal viure d’una manera dife­rent.

La vida a les fos­ques de l’ano­me­nat Robin dels Bancs va emer­gir a la llum a finals de l’any pas­sat, quan el seu delicte va pres­criure a l’Estat espa­nyol, va poder fer-se el DNI i va visi­tar la família, a Vila­nova i la Geltrú durant l’últim Nadal. Tot sem­blava haver can­viat, fins que el juny pas­sat un forat negre es va empas­sar l’Enric. Va ser detin­gut a França, acu­sat de col·labo­rar en una ope­ració de blan­queig de diner amb uns esta­fa­dors a través de crip­to­mo­ne­des, i va aca­bar en una presó de les pro­xi­mi­tats de París, on encara hi és en règim pre­ven­tiu.

Quan va arri­bar al cen­tre peni­ten­ci­ari, Duran no tenia diners, i no va poder tru­car a la seva família fins que va acon­se­guir la con­fiança d’algú de dins de la presó que li va fer el petit préstec neces­sari. Quan la seva mare va poder con­ver­sar-hi i també visi­tar-lo, prèvia auto­rit­zació judi­cial, va conèixer en pri­mera per­sona fins a quin punt la vida del seu fill tran­sita ara per una segona clan­des­ti­ni­tat, en aquest cas impo­sada per una decisió judi­cial de la qual Duran dis­crepa i exe­cu­tada per un sis­tema peni­ten­ci­ari francès molt més dur que el que fun­ci­ona a Cata­lu­nya.

L’Enric ha decla­rat davant el jutge que ins­tru­eix el seu cas que no té res a veure amb l’acti­vi­tat il·legal dels esta­fa­dors amb els quals se’l rela­ci­ona, i fins i tot ha apor­tat pro­ves que així ho demos­tra­rien. La res­posta ha estat reno­var-li la situ­ació de presó pre­ven­tiva, almenys fins al febrer. Men­tres­tant, el règim de reclusió de l’Enric és molt estricte, amb jor­na­des inter­mi­na­bles a la cel·la, de la qual només pot sor­tir dues hores al dia. Sense lli­bres per lle­gir, perquè no té accés a la bibli­o­teca, i amb l’única dis­tracció d’un joc d’escacs que posa un altre intern.

És per denun­ciar el cas i res­ca­tar el fill d’aquesta clan­des­ti­ni­tat sobre­vin­guda que la mare de l’Enric, la Fina Giralt, encapçala cada quinze dies una con­cen­tració davant del con­so­lat de França a Bar­ce­lona. Ahir hi va tor­nar a ser; menuda, pro­te­gida del fred, però car­re­gada d’argu­ments, deci­dida a bata­llar per la lli­ber­tat del seu fill gran. La con­cen­tració es fa tots els dijous i la pro­pera no tindrà lloc fins l’any vinent, el dia 9 de gener. Serà a la plaça de Sant Jaume, al cor de la ciu­tat, a plena llum, lluny de clan­des­ti­ni­tatsš.