Qui dia passa...

Men­tre l’inde­pen­den­tisme intenta fer hores al gimnàs per recu­pe­rar el múscul per­dut, el con­text polític del moment situa ERC i Junts en una dis­jun­tiva com­pli­cada. Cer­ta­ment, mal­grat per­dre força, són deci­sius al Congrés i al Par­la­ment per influ­en­ciar la gestió dels governs soci­a­lis­tes. La qüestió és com s’exer­ceix aquesta influència. Tibant la corda, amb el perill que acabi petant i n’arribi una de nova que ens esca­nyi encara més, o bé fent de calçador a una sabata que ni ens va a la mida ni ens agrada. Es trac­ta­ria de triar l’opció menys dolenta, perquè de bona no n’hi ha cap. I amb l’afe­gitó que la decisió tindrà un efecte elec­to­ral directe i, per tant, errar-la pot fer que el pou sigui molt més fondo. De moment, s’apun­ten tendències però no actes ferms. ERC, sem­bla que opta més pel calçador i Junts es decanta per tibar. Però amb molts equi­li­bris­mes, dei­xant sem­pre l’opció que un peu s’acabi recol­zant a l’altra banda. I aquesta ter­cera opció, la de sí però no, també té un efecte, no tan sols directe en el propi elec­to­rat, sinó també indi­recte en qui ara ostenta la gestió, sobre­tot a Cata­lu­nya, que, amb un per­fil mesu­rat i evi­tant les estridències del cos a cos, va avançant en la legis­la­tura amb una certa como­di­tat.

A Madrid el to és un altre i Junts ha optat per apu­jar-lo. Posar el crit al cel perquè el govern espa­nyol no com­pleix els seus com­pro­mi­sos és com aquell que es queixa que de dia hi ha llum i, a la nit, fos­cor. La llista d’incom­pli­ments és llarga, antiga i, per tant, gens sor­pre­nent. Això no sig­ni­fica que s’hagi de renun­ciar a allò que es deu. L’exigència ha de ser màxima. Però fins a quin punt por­tarà Junts les ame­na­ces? La pri­mera qüestió que s’ha posat sobre la taula, la moció de con­fiança de Sánchez, ja ha estat ràpida­ment des­car­tada. Real­ment es posarà en escac el govern espa­nyol fins al punt de fer-lo caure? O se cedirà a un nou truc de màgia que per­meti (a uns i altres) seguir amb els equi­li­bris­mes, fent rea­li­tat la dita que diu que “qui dia passa, any empeny”?