L’última filla de la Tossa

El cim de la Tossa de Mont­bui, coro­nat per una ermita i una torre de defensa, no neces­sita pre­sen­ta­ci­ons per a tot­hom qui viu als seus peus, a la conca d’Òdena. La seva silu­eta és visi­ble des de tota la zona. Mol­tes pare­lles s’han casat a l’ermita i a aquesta mun­ta­nya arri­ben excur­si­o­nis­tes de totes les edats per gau­dir de les vis­tes d’Igua­lada i la seva conur­bació. Un dels que han cres­cut als peus d’aquest cim és l’escrip­tor i peri­o­dista Oriol Solà i Prat, que acaba de publi­car L’última filla de la Tossa, una novel·la basada en la història de Maria Rosich, la dar­rera per­sona que va néixer a la mun­ta­nya. Solà reco­neix que feia temps que volia escriure sobre la Tossa, i explica que va tro­bar l’impuls defi­ni­tiu en saber de la Maria men­tre reco­llia tes­ti­mo­nis de la Guerra Civil a Mont­bui. I així va néixer una novel·la que no defuig el rigor a l’hora de recórrer la història con­tem­porània de la mun­ta­nya: “És una novel·la basada en la bio­gra­fia de la Maria, sí, però una novel·la al cap­da­vall. He res­pec­tat al màxim tot el con­text històric i no m’he inven­tat ni dates ni esde­ve­ni­ments que no hagues­sin pas­sat”, explica l’autor, que ha selec­ci­o­nat tres moments relle­vants: els anys 1939, 1961 i 1974.

El 1939 és un any clau, perquè és quan neix la pro­ta­go­nista i, amb els bom­bar­de­jos de la Guerra Civil, la família es refu­gia en una cova del cim després que una bomba mal­meti casa seva. La duresa de la vida en aques­tes con­di­ci­ons fa que aca­bin aban­do­nant la Tossa. L’autor explica que molts dels que han lle­git el lli­bre tenen ganes de visi­tar aquesta cova, avui inac­ces­si­ble. Les altres dates que ha triat Solà són el 1961 –quan es con­sa­gra l’ermita després de ser refor­mada i s’hi obre un pri­mer camí en con­di­ci­ons– i el 1974, amb l’ober­tura de l’actual car­re­tera asfal­tada.

Aquesta tria es basava en dos fils con­duc­tors: la car­re­tera –enguany fa 50 anys– i la Maria, l’última filla de la Tossa, “amb una història que em sem­blava que valia la pena expli­car perquè alhora servís també d’home­natge”, diu Oriol Solà. L’última filla de la Tossa és una novel·la espe­ci­al­ment sin­gu­lar, perquè la per­sona en la qual s’ins­pira encara viu i l’ha poguda lle­gir, una pressió afe­gida per a l’autor. Oriol Solà comenta que es va sen­tir alleu­ge­rit quan va saber que a la Maria li havia agra­dat la història: “Quan el lli­bre va sor­tir d’impremta, el pri­mer exem­plar va ser per a ella. I quan el dia de la pre­sen­tació ofi­cial a la Tossa em va dir que li havia agra­dat, vaig res­pi­rar més tran­quil.” Hi afe­geix, en aquest sen­tit, que “com que inclou aspec­tes biogràfics i per­so­nals podia ento­mar-ho amb més o menys recança”. “Jo ho havia plan­te­jat com un home­natge tant a la Maria com als seus ger­mans i ante­ces­sors i, per sort, tant ella com la seva família també ho van enten­dre així”, explica. A par­tir d’ara, els visi­tants de la Tossa tin­dran un nou record a l’abast per endin­sar-se en la història de l’última filla d’una nis­saga que durant segles va cui­dar del cas­tell i l’ermita.