La bona gent

Cal reconèixer sense embuts ni fal­ses modèsties que en Quim Mas­fer­rer s’ha sabut gua­nyar una imatge de bon paio, pro­per i encan­ta­dor que li garan­teix l’èxit de les seves pro­pos­tes escèniques. De fet, aplica gai­rebé al mil·límetre les pau­tes que l’han fet famós amb el pro­grama d’El foras­ter, que amb nou tem­po­ra­des a les espat­lles ja forma part de l’ima­gi­nari dels segui­dors de TV3. Dis­sabte va ser a Cale­lla, on va omplir les dues ses­si­ons pro­gra­ma­des a la Sala Mozart per a un públic con­tent i cons­ci­ent que s’arris­cava a pas­sar pel sedàs del qüesti­o­nari murri de l’artista. No seré pas jo qui des­co­breixi les inte­ri­o­ri­tats de l’espec­ta­cle tea­tral, però crec que a ningú no li ha de sor­pren­dre que les diferències amb l’espai de la tele­visió són mínimes. Bé, pot­ser la més impor­tant és que no li cal pas­se­jar-se pel poble que visita perquè ja té la gent ben asse­guda al tea­tre. Amb un domini enve­ja­ble de la paraula, una gran capa­ci­tat d’impro­vi­sació i una memòria d’ele­fant, en Mas­fer­rer tras­llada els ner­vis escènics direc­ta­ment als espec­ta­dors i ell es limita a con­duir la con­versa cap a aquells temes que sap, perquè ho sap, que pro­vo­ca­ran el riure i la com­pli­ci­tat de la gent. Micròfon en mà i amb l’eterna camisa de qua­dres, es pas­seja pels pas­sa­dis­sos de la pla­tea amb la segu­re­tat que li donen cen­te­nars de repre­sen­ta­ci­ons. Anar a un espec­ta­cle de l’humo­rista implica assu­mir que si t’ha tocat un seient de pas­sadís tens mol­tes més pos­si­bi­li­tats de con­ver­tir-te en la seva víctima i hagis d’expli­car la teva vida davant de tot­hom. Dis­sabte vam poder escol­tar, entre d’altres, l’amor incon­di­ci­o­nal d’una pare­lla d’avis, la pena d’un pare que aca­bava de saber que la filla se li sepa­rava, la pri­mera experiència sexual d’uns joves i la nostàlgia de la joven­tut d’un matri­moni sobre una Cale­lla plena de pubs i dis­co­te­ques. Tots es van obrir sense pro­ble­mes davant d’un mes­tre de cerimònies bon conei­xe­dor que la línia que separa la con­fiança de la insolència és molt i molt prima, però que sem­pre posa molta cura a no tras­pas­sar-la. O ho intenta.