Mirar enrere

La com­me­mo­ració del cinquè ani­ver­sari del pri­mer cas de covid a Cata­lu­nya és un bon moment per fer memòria del que va repre­sen­tar la pandèmia i dels com­pro­mi­sos que vam adqui­rir com a soci­e­tat i no hem estat capaços de tra­duir en fets. Mirar enrere per fer balanç fa mal perquè tots, d’una manera o altra, hi hem per­dut. Alguns van per­dre, de forma traumàtica, fami­li­ars o amics; d’altres patei­xen seqüeles de la malal­tia; molts van dei­xar la salut men­tal pel camí, i en gene­ral les rela­ci­ons inter­per­so­nals van que­dar afe­bli­des. I la implan­tació del tele­tre­ball com a fórmula pràcti­ca­ment única i uni­ver­sal no ha aju­dat a remun­tar la interacció social. Quant a les millo­res que s’havien de posar en marxa en l’àmbit sani­tari i el soci­o­sa­ni­tari, els experts coin­ci­dei­xen que, a excepció dels avenços en matèria epi­de­miològica i en el tri­atge de paci­ents, el més calent és a l’aigüera. La coor­di­nació entre els cen­tres de salut i les residències de gent gran ha que­dat en paper mullat. I allò que depèn de la volun­tat indi­vi­dual, com pro­te­gir-se de pos­si­bles infec­ci­ons amb la vacu­nació, ha decai­gut d’una forma pre­o­cu­pant. La població diana, entre la qual hi ha per­so­nal sani­tari, hi és reti­cent. En lloc d’això, hem aixe­cat una bar­rera men­tal amb la il·lusió de fora­gi­tar records, virus i bac­te­ris.