Dones llavor

Demà és un dia per rei­vin­di­car. Per rei­vin­di­car els drets de les dones. Demà es faran acci­ons a molts pobles i ciu­tats de tot el país amb la volun­tat de rei­vin­di­car els drets de les dones i la necessària acció política i econòmica perquè les dones puguin avançar en aquest camí. A Vilobí del Penedès, un grup de per­so­nes es reu­ni­ran al vol­tant d’un roure que ha cres­cut d’una lla­vor que van plan­tar fa deu anys. Al poble el conei­xen com “el roure de la lli­ber­tat”, un arbre que repre­senta el res­pecte per les idees i les posi­ci­ons de tot­hom sense exclusió. La lla­vor d’aquest arbre la va por­tar Mònica Hill, un dona que va ser un far de llum en el camí de la rei­vin­di­cació femi­nista, la rei­vin­di­cació social i la rei­vin­di­cació política. Mònica Hill era una dona que feia política de veri­tat: al car­rer, amb acci­ons quo­ti­di­a­nes, amb deci­si­ons que aju­da­ven a can­viar la vida de les per­so­nes. Aques­tes són les dones que plan­ten lla­vor.

En un món nor­mal no cal­dria fer aquest tipus de rei­vin­di­ca­ci­ons, però, mal­grat totes les peti­tes bata­lles gua­nya­des, encara no podem dir que vivim en un món nor­mal. En un món nor­mal no cal­dria obli­gar els par­tits polítics a fer llis­tes paritàries, no cal­dria forçar perquè les dones pren­gues­sin la ini­ci­a­tiva, ni cal­dria bus­car dones repre­sen­ta­ti­ves de deter­mi­nats sec­tors per evi­tar les eter­nes llis­tes mas­cu­li­nes o les fotos car­re­ga­des de tes­tos­te­rona.

Però, de la mateixa manera que us dic que encara hi ha molt camí per recórrer, també us he de dir que, per sort, a Cata­lu­nya hi ha mol­tes dones que con­ti­nuen acti­ves en aquesta lluita per la igual­tat i que hi ha homes de molts sec­tors que s’han pro­nun­ciat ober­ta­ment a favor de la causa femi­nista. Com? Doncs amb acci­ons que rei­vin­di­quen les dones en una posició de res­pecte i justícia. Alguns homes es neguen a par­ti­ci­par en debats en què només par­ti­ci­pin homes. I exi­gei­xen que la quota feme­nina no sigui la pre­sen­ta­dora o la mode­ra­dora, una tàctica que durant anys s’ha fet ser­vir i que no deixa de ser una eina més del sis­tema per aca­bar rele­gant el paper de la dona al de callar i escol­tar. De fet, després de molts anys d’escol­tar, us puc asse­gu­rar que, majo­ritària­ment, el pro­blema d’alguns homes és que par­len massa i escol­ten massa poc.

Al llarg dels anys, he tro­bat dones en llocs de res­pon­sa­bi­li­tat que feien un trist favor a la causa femi­nista. Algu­nes perquè han mas­cu­li­nit­zat la seva acció, pen­sant que el poder només es pot exer­cir des d’aquest lloc. D’altres, han fet només el paper de quota, evi­tant les deci­si­ons, evi­tant pren­dre par­tit i evi­tant tot allò que va asso­ciat al poder.

Però de la mateixa manera també he tro­bat dones que han exer­cit la seva res­pon­sa­bi­li­tat des del res­pecte, amb una mirada honesta i oberta. Les dones que fan això són les que sem­bren a favor d’una rei­vin­di­cació històrica que sem­bla que no tin­gui fi. Són les dones que ens fan avançar en un camí infi­nit. Aques­tes són les dones que posen lla­vor.