Reservat

La com­pa­nya peri­o­dista Sara Muñoz m’ha moti­vat a fer una segona part del De reüll de la set­mana pas­sada que vaig dedi­car a l’última moda d’aplau­dir en les rodes de premsa. Muñoz és una peri­o­dista de raça i, com a bada­lo­nina, sap més bé que ningú què és fer feina en con­di­ci­ons adver­ses quan es tracta d’infor­mar amb rigor i sense por a tre­pit­jar ulls de poll. La Sara, deia, m’ha recor­dat una altra mala praxi habi­tual en les rodes de premsa (que, insis­teixo, són espais de tre­ball dels peri­o­dis­tes). I és quan els pro­fes­si­o­nals arri­bem a les con­vo­catòries, gene­ral­ment cor­rents perquè gene­ral­ment venim de cobrir altres actes, i tot con­fi­ats ens asse­iem a les pri­me­res files per poder seguir bé els dis­cur­sos, estar al cas que les gra­va­do­res i els micròfons que hem posat a la taula dels ora­dors fun­ci­o­nin i tenir a prop els que ens han citat per poder-los fer pre­gun­tes. “No, aquí no hi pots seure, les tres pri­me­res files estan reser­va­des.” Reser­va­des a polítics, patro­ci­na­dors, amics i, al cap i a la fi, als grou­pies de què parlàvem diven­dres pas­sat. A vega­des, aca­bem fent la nos­tra feina asse­guts al final de la sala, amb difi­cul­tats per enten­dre el que s’hi diu, o direc­ta­ment asse­guts a terra o drets en un racó fent mala­ba­ris­mes amb la lli­breta i el bolígraf i les càmeres de foto i/o vídeo. Escol­teu, de veri­tat, si no ens voleu no ens con­vo­queu.