L’home de l’edredó

Són les sis de la tarda però l’home de mirada aba­tuda amb prou fei­nes deu saber si és de dia o de nit, o si és pri­ma­vera o tar­dor. Cadas­cun dels seus dies és una còpia mil·limètrica de l’ante­rior. Sobre les seves espat­lles reposa un edredó immund que sosté amb una mà i que arros­sega pel terra. Es des­plaça amb difi­cul­tats, com si dugués cade­nes als peus. És una metàfora d’una vida, la seva, que sem­bla que pesa com el plom, tot i que les seves pos­ses­si­ons, i les seves com­pa­nyies, es deuen limi­tar a la vella peça encoi­xi­nada que guarda com un tre­sor. En un peu calça una mena de bota mili­tar amb la sola des­gas­tada, men­tre que l’altre peu, ple de senyals d’una vida embro­llada, el du a l’aire. No el pro­te­geix ni un trist mitjó. La roba que du està molt des­gas­tada i es fa impos­si­ble ende­vi­nar el color ori­gi­nal. Deam­bula per l’inte­rior del metro, i sem­bla que es des­plo­marà però, mira­cu­lo­sa­ment, manté l’equi­li­bri. Els pas­sat­gers s’apar­ten a mesura que ell s’acosta. Sem­bla inde­fens però la por d’allò des­co­ne­gut sem­pre acon­se­gueix vèncer. No obre la boca, només va de punta a punta d’un parell de vagons. En un moment donat, sem­bla que s’activa. Comença a cri­dar, remol­cant les lle­tres, que li fal­ten 80 cèntims per com­prar el sopar. Tot­hom se’l mira però ningú hi para atenció. Tot­hom se’l mira però ningú no el veu, o ningú no el vol veure. A algu­nes per­so­nes, els resulta fami­liar perquè freqüenta la línia i ho arri­ben a comen­tar, però han nor­ma­lit­zat la seva presència al metro. Hi ha qui l’observa amb por; altres, amb pena; altres ni repa­ren en la seva presència. La majo­ria entén que neces­sita atenció però ningú no li’n presta. L’home aban­dona el metro i la resta de per­so­nes seguei­xen cadas­cuna dins del seu món. Només una nena pre­gunta en veu alta on és la sabata que li fal­tava. I acte seguit es torna a sub­mer­gir en la pan­ta­lla d’un mòbil.