Assegurar-te l’enterrament

Les dar­re­res set­ma­nes he rebut fins a tres tru­ca­des de com­pa­nyies que em volien endos­sar una asse­gu­rança de deces­sos. Nor­mal­ment no des­penjo el telèfon quan hi veig un número des­co­ne­gut, però estic espe­rant un avís que no sé d’on vindrà, així que ja es poden ima­gi­nar la quan­ti­tat de tele­fo­na­des no desit­ja­des que estic res­po­nent i que hauré de res­pon­dre fins que soni la flauta. El cas és que mai m’havien per­se­guit com els dar­rers dies per si vull començar a pen­sar en el meu enter­ra­ment. Suposo que les asse­gu­ra­do­res saben que dins aquest tra­jecte que és la vida estic més a prop de la porta de sor­tida que no pas de la porta d’entrada, mal­grat que la meva volun­tat és pas­sar encara per unes quan­tes esta­ci­ons de ser­vei abans de posar fi a l’iti­ne­rari. Fins al moment m’he negat a pagar a algú des­co­ne­gut sabent que s’encar­re­garà d’orga­nit­zar el meu sepeli. Tinc seri­o­sos dub­tes si no hi ha una mica d’abús del mis­satge “Paga-t’ho ara o dei­xaràs un bon mar­ron als teus éssers esti­mats”. Em sona una mica a xan­tatge, com quan ens diuen que ins­tal·lem alar­mes als pisos perquè hi ha una munió d’ocu­pes pen­dents de si bai­xes a com­prar el pa i, nyaca, ficar-se dins del teu llit o obrir-te la nevera. Pot­ser no els falta raó, quan diuen que més val que ho tin­guis tot pre­vist o algú s’haurà d’hipo­te­car per pagar-te l’enter­ra­ment, però em nego a creure que sigui gai­rebé impos­si­ble posar fil a l’agu­lla per tal que des­fer-se d’un cos, perquè en el fons no és més que això, no es pagui com si parléssim d’adqui­rir un qua­dre d’un pin­tor moder­nista con­sa­grat. Així que en rea­li­tat començo a tenir dub­tes sobre com actuar, tot i que també haig de con­fes­sar que soc contrària a aquesta asse­gu­rança per allò de la llei de Murphy, no fos cas que s’acabi comen­tant allò de “Pobra noia, tota la vida sense pagar-la i just en el moment que se la fa...”.