Opinió

La contra

Penedès, sense caixa?

El diner no té fronteres i la necessitat de reforçament de les estructures de les caixes ha obligat a prendre mesures que no són definitives, i veurem una altra tongada de fusions

Una passejada pel Penedès –Casetes d'en Raspall, Sant Quintí, Sant Pere de Riudebitlles– ens mostra un territori pletòric, de verds potents, encara després de les pluges, i al final ja de la verema les vinyes es veuen orfes de moviment i les poques que encara queden per veremar, majoritàriament de la varietat parellada, esperen pacientment tancar la campanya del 2010. En bona part, el motor econòmic del territori està arrelat en aquests camps.

Arrelada i ben arrelada era la caixa que té el cognom del nostre petit país. La globalització, la crisi econòmica i la crisi del totxo (i tantes altres petites coses) han modificat el panorama de les entitats d'estalvi d'arreu. Hom esperava que la representació de l'entitat d'estalvi del nostre territori fes una opció més propera geogràficament. Semblava que l'operació amb la Caixa Laietana anava bé, però la negociació es va trencar. Potser hi havia incompatibilitats o massa personalismes per ocupar cadires. Fos com fos i, a disgust del govern, que va arrufar el nas, tant Caixa Penedès com la Laietana optaven per la fórmula del SIP (sistema institucional de protecció) o la fusió “freda”. Penedès, junt amb altres caixes (Múrcia, Granada i Sa Nostra), ha creat una estructura financera en forma de banc que, amb el nom de Mare Nostrum, operarà com a la sisena caixa de l'Estat i amb la voluntat de treballar en l'arc mediterrani.

Sembla, segons es diu, que ara per ara res canviarà en el funcionament territorial. Es parla de “lleialtat territorial” i la caixa del nostre territori assumeix la direcció estratègica a Catalunya i l'Aragó, manté la marca i diuen que també l'obra social. El diner no té fronteres i per més que a l'Estat les fronteres encara siguin geogràfiques la necessitat de reforçament de les estructures de les caixes ha obligat a prendre mesures que sembla que encara no són definitives, i veurem una altra tongada de fusions. Les caixes es distingien per la proximitat i per una obra social prou potent. Sabíem el nom de qui t'atenia en les gestions de diners i el treballador de la caixa coneixia tothom, també, pel seu nom. La globalització també ha fet perdre el “banquer” de proximitat que tots volíem. Evidentment, l'operació de la caixa és una operació de caràcter privat d'una empresa privada l'objectiu de la qual és el benefici i l'obligació de la qual és revertir sobre el territori per la via de l'obra social. L'aplicació d'aquest criteri seria discutible, però les normes són les que són.

Sobta, però, que hi hagi hagut poques veus opinant sobre el procés, que si bé és privat té una transcendència pública important. Les agrupacions empresarials ho veuen bé? Els sindicats, consideren que és el que cal al territori? I els partits polítics de govern, han estat al cas? Coneixien el procés? Creuen que pot ajudar el territori? Creuen que ajudarà en la recuperació? I així fins a l'infinit. En altres territoris les administracions han obtingut representacions importants. Aquí no ha estat així. Potser no hi ha hagut l'interès, potser no hi ha hagut capacitat de negociació ni interlocutors prou qualificats per generar complicitats en un afer privat però que té repercussions públiques. Moltes. O no?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.