Als ‘ni-ni', ni aigua

Ni tre­ba­llen, ni estu­dien. Ni en tenen ganes, a dir veri­tat. Així que l'acrònim va curt de lle­tres. Més que ‘ni-ni 'són ‘ni-ni-ni'. Inven­tar un nom per­met que sem­bli aca­bat d'estre­nar allò que és més vell que cami­nar des­calç: ni ofici, ni bene­fici. Sem­pre hi ha hagut qui jaient xala més que els gos­sos.

Els ni-ni són, així a l'engròs, dro­pos, mal­ca­rats, mal­cri­ats, irres­pon­sa­bles, egois­tes i, sobre­tot, rucs de pri­mera divisió, que és la defi­nició que més s'escau a qui llença la vida pel desguàs del tant­se­men­fo­tisme.

Més que crèdits i sub­ven­ci­ons, merei­xen que se'ls tan­quin totes les aixe­tes per les quals els raja la xava­lla que fa pas­sa­bles els dies. Amb l'aigua al coll pot­ser es deci­di­ran a espol­sar-se la son de les ore­lles i fer alguna cosa de pro­fit.

Per a la nos­tra tran­quil·litat hem de saber que són menys dels que diuen les estadísti­ques ofi­ci­als i ofi­ci­o­ses del ninisme. Ens equi­vo­quem si com­pa­rem situ­a­ci­ons amb acti­tuds. No tenir feina, no tenir estu­dis, o no tenir cap de les dues coses no fa ingres­sar el jovent en el selecte club del ninisme. Qui ho desitja i té la volun­tat de sor­tir-se'n, ho acon­se­gueixi o no, ja no mereix tal dis­tinció. Reser­vem-la per al ni-ni ori­gi­nal, el que s'aixeca cada dia a les dotze per regi­rar el mone­der de la mare i pas­sar un altre dia sense moure esquena ni cer­vell.

Els ni-ni no són els joves que poden per­dre o han per­dut les ganes i la il·lusió. Són els que mai no han tin­gut cap de les dues coses. Als pri­mers, allò que cal­gui. Al segons, ni aigua.