Opinió

LA CONTRACRÒNICA

PEP RIERA

Les expectatives i la realitat

Rea­li­tat, 5 Expec­ta­ti­ves, 0. Tot el silenci que havia guar­dat Guar­di­ola va escla­tar sobre la gespa del Camp Nou. És el lloc on parla el Barça, l'equip que expressa el millor fut­bol que segu­ra­ment s'ha vist en la història d'aquest esport. El que va fer ahir l'equip de Guar­di­ola no té prou adjec­tius per ser qua­li­fi­cat amb justícia. S'ha de veure. I el que van veure qua­tre-cents mil parells d'ulls a tot el món no enga­nya. Sem­bla men­tida que una cosa tan dolça i deli­cada com és el joc del Barça pugui cau­sar uns efec­tes tan devas­ta­dors. El Madrid arri­bava a Bar­ce­lona més con­fiat que mai des del duel a distància amb el Barça. Però en el cara a cara les coses es van a tor­nar a posar al seu lloc. La distància entre les expec­ta­ti­ves blan­ques i el fut­bol blau­grana és exac­ta­ment la que es va veure ahir al Camp Nou. Un equip que vol­dria i un que pot. L'equip de Mou­rinho pot gua­nyar tots els altres com­pe­ti­dors de la lliga. Però la distància amb el Barça va que­dar esta­blerta ahir. És clar que hi va tenir a veure la manera que sem­pre ha tin­gut Mou­rinho de pre­sen­tar-se al Camp Nou. Pot xer­rar tant com vul­gui, però mai amb cap equip hi ha fet cap plan­te­ja­ment per gua­nyar. Sem­pre ha jugat a no per­dre. Tan tea­tral en les rodes de premsa, i víctima del pànic escènic cada vegada que arriba al Camp Nou. El seu èxit més gran va ser per­dre-hi 1-0 la tem­po­rada pas­sada. L'acti­tud del por­tuguès segu­ra­ment va rebai­xar la veri­ta­ble capa­ci­tat del seu equip. El Barça, en canvi, va tor­nar a com­parèixer tal com és. Un equipàs. Millor que la tem­po­rada pas­sada i encara més que l'ante­rior. I no pel que diu el resul­tat, sinó pel que clama el seu fut­bol, tant o més devas­ta­dor i humi­li­ant que el mar­ca­dor.

Un par­tit entre un equip que busca l'encert i un que espera l'errada sem­pre dependrà del que faci l'equip que busca l'encert. Fut­bolísti­ca­ment, en la pri­mera part va pas­sar sem­pre el que va voler el Barça. Va encer­tar i no va come­tre erra­des apre­ci­a­bles. Havien pas­sat divuit minuts i ja gua­nyava per 2-0. I ningú ho tro­bava estrany. Sobre el camp hi havia un equip que tenia la pilota i la conduïa d'un juga­dor a l'altre amb har­mo­nia i efec­ti­vi­tat, i de tres vega­des que la va posar dins l'àrea dues van aca­bar en gol i l'altra, amb una rema­tada de Messi al pal. Amb pau­sada deter­mi­nació els blau­grana esta­ven cau­sant un efecte devas­ta­dor. El Barça no va ata­car des­bo­ca­da­ment. I el Madrid tam­poc no va pres­si­o­nar dins el camp blau­grana; es limi­tava a espe­rar a par­tir de la rat­lla mig del camp com un bloc com­pacte. L'interes­sava que entre el lloc on pogués recu­pe­rar la pilota i la por­te­ria de Valdés hi hagués camp per córrer. Va pas­sar, però, que el Barça no va per­dre pilo­tes. El Barça també era un bloc com­pacte: ata­cava acom­pas­sa­da­ment i es recon­ver­tia en recu­pe­ra­dor de manera ins­tantània. Però, de fet, recu­pe­rava poc i cons­truïa molt. La fac­tura dels dos gols explica molt bé el que pas­sava al camp i, de pas­sada, també l'estil de vida dels dos equips: el Barça ho és tot amb la pilota i el Madrid no és res sense con­ces­si­ons del rival. Dues juga­des far­ci­des de pas­sa­des van cul­mi­nar amb un gol de Xavi i un de Pedro.

El Madrid no havia reac­ci­o­nat després del pri­mer gol al minut 9 i tam­poc no ho va fer després del segon. Els seus intents de crear alguna jugada sem­pre van ser foc d'ence­nalls. L'inco­mo­dava més haver de cons­truir que haver de defen­sar. Fut­bolísti­ca­ment, el par­tit sem­blava conclòs. El Barça tenia el Madrid liqui­dat. Mou­rinho no comp­tava amb l'esce­nari del 2-0 i no tenia res pre­pa­rat per res­pon­dre. Ho va fer Cris­ti­ano Ronaldo, que va deci­dir cris­par el Camp Nou: va empènyer Guar­di­ola perquè no li cedia la pilota per ser­vir un fora de banda. Pot­ser ho va fer sense pen­sar, per pur ins­tint de bus­ca­bre­gues. Però va acon­se­guir l'efecte que podia afa­vo­rir el Madrid: va treure el par­tit de l'acadèmia i el va por­tar el barri. L'alda­rull que es va crear va encen­dre els ànims dels juga­dors i el par­tit es va des­con­tro­lar. O sigui, va entrar en ter­ri­tori perillós per als blau­grana. Però Guar­di­ola també havia pre­pa­rat els seus juga­dors per a això. Es trac­tava que la tem­pe­ra­tura de la sang baixés una mica i les pul­sa­ci­ons tor­nes­sin al ritme exacte del teva-meva domi­na­dor del par­tit. Vuit minuts jus­tos va durar l'exci­tació. Al minut 38 el Barça va tor­nar a lli­gar una jugada de vint tocs. No va aca­bar en gol, però va retor­nar el par­tit al con­trol per­fecte. I va arri­bar la mitja part.

Quinze minuts per espe­rar la res­posta de Mou­rinho. El por­tuguès es va retra­tar: Lass per Ozil. El Barça va cap­tar el mis­satge, si és que ja no ho tenia prou clar. Va man­te­nir el guió. Tocar i tocar, jugar i jugar. La incon­sistència del Madrid per fer coses cons­truc­ti­ves amb la pilota va ser cor­res­posta amb una exhi­bició d'apro­fi­ta­ment dels espais per part de Xavi, Ini­esta i Messi. L'argentí no va mar­car. Ni falta que va fer. L'estadística dirà que con­ti­nua sense mar­car con­tra els equips de Mou­rinho. Ha! Va fer dues pas­sa­des de gol a Villa i va con­vi­dar el Camp Nou a la festa. El públic va estar a l'altura de l'equip amb l'eslògan de la nit: «Sal del ban­qui­llo, Mou­rinho sal del ban­qui­llo.» S'ho havia bus­cat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.