El manament de la nació
“No es pot servir dos senyors. La mateixa naturalesa de les coses es defensa i castiga. Qui se n'oblida... perd i es perd”
Manuel Serra i Moret morí a l'exili (Perpinyà) el 29 d'abril de 1963. Adelerat de poder tornar a la Catalunya de la seva vida veié despertar, tot d'un plegat, una nova brotada primaveral, d'aquell fred hivern de 1956, amb l'esclat del primer cop de ràbia de protesta de la Universitat de Barcelona contra l'opressió franquista. S'apressà a escriure una carta que titulà: “Crida a la Joventut Catalana”, que encara ara té un dring clar, amb el nou bullit de la sentència del Tribunal Constitucional –el nou decret de Nova Planta, avui de Zapatero!– que va exclamar: “Misión cumplida!”. Fou un Mestre de catalans pel seu exemple moral, pel seu coratge intel·lectual i per la seva força de voluntat. Encara no s'ha fet realment visible als ulls del nostre poble. Els esdeveniments immediats anteriors i posteriors a la mort de Josep Pallach –el seu hereu espiritual– varen trencar el mirall de la seva imatge, que quedà dispersa i fragmentada. Havia llançat aquell crit davant del desori politicosocial que resava: “Mai he deixat de creure en l'eficàcia d'un acte heroic!”
Després de trenta-cinc anys d'iniciada la transició democràtica, s'ha aclarit l'atmosfera sociopolítica nacional, i els nous aires de les “consultes sobiranistes” han fet desaparèixer espantalls fantasmagòrics de trampa i cartró, i han posant en evidència els valors essencials de la pàtria, i l'univers de la pròpia consciència. S'han fet massa disbarats colossals des del primer pas de la Constitució: acceptar, per exemple, que els catalans poguéssim parlar català, si volíem; quan els nouvinguts ja deien: “Ara, si no aprenem a parlar català, ens fotran fora!”. Hi veien més clar que els diputats catalanistes que negociaven la Constitució! I ho acceptaren sense cap compensació econòmica; com si no haguéssim estat més de 300 anys perseguits per la llengua, ni sota la dictadura del general Primo de Rivera, i no haguéssim passat una guerra civil que fou per als catalans un “desastre nacional”, que en diu Raimon Galí, a Quaderns de l'Exili! Com podíem començar junts, a partir del punt zero, la cursa de la nova ruta cap a la democràcia Espanya i Catalunya, si la nostra llengua fou perseguida i castigada, i sortíem de la UVI baldats, coixos i de quatre grapes, i els espanyols no havien estat ni ferits ni rebregats en la seva llengua? No diu la Constitució que “Els ciutadans som tots iguals davant la llei”? Els diputats catalans s'escudaven dient que s'havien votat textos voluntàriament ambigus, perquè fossin possibles diverses interpretacions. Se n'han aprofitat els altres, ja ho hem vist, de l'ambigüitat dels textos!
A més, des dels inicis de la democràcia, no s'ha salvat ningú dels grans responsables del poder espanyol: Suárez s'inventà, a última hora, des del govern de la Moncloa, el partit Unión de Centro Democrático, i desbaratà els partits de centre de Catalunya, com el partit de Jordi Pujol, i el d'Unió Democràtica. Felipe González ens féu la LOAPA amb traïdoria, per esborrar en la pràctica l'expressió de “nacionalidades y regiones”, i aplicà hipòcritament i barroerament el terrorisme d'estat, el GAL, per posar fi als nacionalismes d'Euskadi i de tot arreu. Sort que els morts no prescriuen! I Aznar llançà la “llei de partits” contra els abertzales, que ha estat una nova estisorada contra la democràcia.
Els catalans també hem perdut el combat per la decència a l'hora de fer política! Manuel Serra i Moret, en un moment solemne de desori, lluites i de mentides oficials cada setmana –i hi podem afegir les baralles entre el Sr. Carretero i el Sr. Laporta–, proclamà el manament de la nació: “Sigues ben bé tu! Tu, i no un altre. Tu mateix fes-te la llei. Tu decideixes! Sigues una voluntat, un poder i un destí”. Si ens divorciem de la lletra del manament som derrotats per endavant i aquells que lluiten ens absorbeixen i ens fan servir de trinxera.
I seguint el fil del Manament de la nació afegeix: “Homes hi ha a la nostra terra que cerquen el seu centre lluny de si, i la seva desorientació els incapacita per a tota acció positiva. Porucs, amb el seu esguard extraviat, sotgen els moviments i els judicis dels altres per emmotllar la seva actitud al gust de l'Amo. Mai no consulten el seu interior, ni escolten la veu secreta que els diu que... hem de lluitar amb els nostres instruments i no amb els dels altres, que són precisament destinats a combatre'ns. És de miserables degenerats això d'evitar la topada passant-se a l'enemic, i és de justícia que aquest els tracti com a esclaus menyspreables. La naturalesa no tolera semblants paràsits, i seran llurs propis fills els qui els escopiran a la cara”. Una lliçó de coherència vital i de decència política tan vetusta com indefugible. No es pot servir dos senyors. La mateixa naturalesa de les coses es defensa i castiga. Qui se n'oblida... perd i es perd.
Aquestes cites ens acosten interiorment l'home Serra i Moret, una personalitat de primera magnitud en el món de l'honestedat, del pensament i de la política. Tant de bo, enmig del setge que Catalunya sofreix contra la seva sobirania nacional per part del centralisme hispànic, ens faci ser fidels als manaments de la nació. I perquè no sembli que pretenc ressuscitar un personatge anònim, i sense relleu, cal dir que Serra i Moret morí essent president del Parlament de Catalunya a l'exili, i durant uns mesos fou també interinament president de la Generalitat de Catalunya, després de dimitir Josep Irla.
