Articles

La col·leccionista

Com érem abans

Des que va començar la crisi –quant fa, ja?, un parell d'anys?– una de les frases que més he llegit i que més he sentit és: el que hem d'assumir és que ja no tornarem a estar com estàvem abans. Ho diuen els economistes savis, els tertulians tot terreny i el botiguer de la cantonada. I sempre hi ha, darrere d'aquesta frase, un aire de gravetat, com si això, haver d'acceptar que no hi ha marxa enrere, fos el pitjor de tot. Sembla com si tothom estigués d'acord que aquesta crisi, per dramàtica i profunda que fos, la podríem resistir amb un somriure si sabéssim que, en acabar, tornaríem al punt on estàvem abans que comencés.

Deu ser aquella teoria que diu que si veus la llum al final del túnel, el camí se't fa més curt i mantens intactes les esperances, per més que el túnel sigui llarg i pudent i hi faci molt de fred.

Durant mesos he cregut aquestes veus i m'he esforçat, com una noia obedient que sóc, a interioritzar aquesta veritat: no tornarem a viure com vivíem. No tornarem a vendre pisos pel triple del seu valor real (que no és que jo ho fes gaire sovint...), no tornarem a sopar a restaurants de preus abusius, no tornarem a permetre'ns capricis injustificables en matèria de roba, viatges, cosmètica, noves tecnologies (aquí cal posar-hi la debilitat de cadascú). I quan més concentrada estava en aquest esforç d'acceptar que no hi ha retorn, avui, tot d'una, he tingut una revelació: això no em costarà cap esforç perquè, en realitat, ho estic practicant des del dia que vaig néixer. La nostra vida –com diuen els Antònia Font– està plena de finals i un final porta implícita l'acceptació que ja mai més es tornarà a l'abans de. La meva espatlla dreta no tornarà a ser la mateixa després d'aquesta tendinitis del supraespinós que em tortura des de fa tres mesos, la meva colla d'amics no tornaran a ser aquells joves eixelebrats i amb ganes permanents de festa que eren, la meva relació de parella no tornarà als moments d'enlluernament excitant dels inicis. La majoria de nosaltres acceptem amb naturalitat aquesta pila de desencisos. Diu una amiga de la meva edat que es nota la panxa molt inflada als vespres: “No és important, ja ho sé, però és que no m'havia passat mai”, i respon la seva mare: “Ai, nena, si sabessis la quantitat de coses que no t'havien passat mai i que ara et passaran!”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.