Opinió

Els nens al divan del psicòleg

Ara mateix la pro­veta de Salt és un com­bi­nat fume­jant de pro­duc­tes alta­ment explo­sius que fan plo­rar els ulls de qui els hau­ria de tenir més oberts. Lamen­ta­ble­ment, el més pro­ba­ble és que, lluny d'espe­ro­nar la necessària uni­tat política, la pro­xi­mi­tat de les elec­ci­ons muni­ci­pals l'obs­ta­cu­litzi. El repte no pot ser més imme­diat ni més pro­per: impe­dir una deto­nació social que pro­vo­ca­ria tants dam­ni­fi­cats com inno­cents. Perquè la immensa majo­ria de la gent de Salt és més víctima que no pas cul­pa­ble de la tensió tectònica que sac­seja les vides pas­tera dels nou­vin­guts i fa tron­to­llar l'arre­la­ment dels veïns de tota la vida. I perquè, sovint, els que tin­drien més dret a quei­xar-se són els més callats de tots, els que no reben­ten ses­si­ons plenàries i mai cre­ma­rien cap con­te­ni­dor. La diagnosi fa temps que està feta i la llista de cul­pes i errors, també. Només cal mirar, per exem­ple, l'ori­gen dels cognoms dels amos de les anti­gues immo­biliàries que van abai­xar les per­si­a­nes després d'omplir-se les but­xa­ques amb els diners dels immi­grants api­lo­nats als caus que els adju­di­ca­ven. O recor­dar el paper dels muni­ci­pis veïns, satis­fets amb la mà d'obra barata que la pro­xi­mi­tat de Salt els pro­por­ci­o­nava i muts i sords a l'hora d'assu­mir-ne els cos­tos soci­als. Ni tan sols cal recu­lar gaire en el temps per tro­bar acti­tuds polítiques foras­se­nya­des: ahir mateix, Robert Her­nando, diri­gent de Pla­ta­forma per Cata­lu­nya a l'Anoia, escri­via al seu bloc que la mort del menor magribí que va caure per un celo­bert quan s'ama­gava de la poli­cia li sap greu “però no tant com la mort de les vícti­mes de l'atemp­tat de les Tor­res Bes­so­nes”. La gui­lla ja la tenim a la porta del galli­ner i, si no ens espa­vi­lem, només ens hi dei­xarà plo­mis­sall. Salt és una rea­li­tat lletja que quan ens mira a la cara ens hau­ria de fer enver­me­llir però també és una suma de petits esforços indi­vi­du­als dels que, mal­grat tot, no han renun­ciat a remar cap a la sal­vació. Com els psicòlegs infan­tils que hi tre­ba­llen, una de les pro­fes­si­ons que els dar­rers anys ha pro­li­fe­rat a les esco­les. Salt ha esde­vin­gut un esce­nari extrem i és als polítics a qui toca remar. Perquè els nens al divan dels psicòlegs repre­sen­ten una der­rota massa severa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.