Opinió

opinió

El canvi inevitable

Seria l'hora que Occident recuperés una política col·laborativa i no antagònica donant suport a l'evolució democràtica d'aquests països, que si tingués èxit, encara que fos parcial, podria suposar un canvi estratègic de la política de la zona

Als països islàmics del Mar­roc a Jordània i Síria, l'edat mit­jana és de 26 anys, el nivell d'alfa­be­tit­zació va del 50 al 85% segons els països, l'atur dels joves sobre­passa el 50%, la renda per càpita està entre 3.000 i 6.000 dòlars –és a dir, entre 10 i 5 vega­des infe­rior a l'espa­nyola–, l'extensió de les noves tec­no­lo­gies de comu­ni­cació i infor­mació ha estat mas­siva i tots són règims dic­ta­to­ri­als que han tin­gut el suport actiu o pas­siu d'Occi­dent en els últims sei­xanta anys. Amb aquest marc social i polític, el que ha succeït a Tunísia i a Egipte era ine­vi­ta­ble, però és també cert que fa quinze anys hau­ria estat impos­si­ble.

El con­flicte amb Israel i les experiències de la revo­lució isla­mista a l'Iran als anys setanta i l'alge­ri­ana als noranta –la pri­mera va donar lloc a un règim teocràtic sense lli­ber­tats i la segona es va avor­tar i va ser l'inici d'una ter­ri­ble guerra civil–, han estat les raons per a la política con­ser­va­dora d'Occi­dent en relació amb el món islàmic, de més de 1.200 mili­ons de per­so­nes i un poder econòmic incon­tes­ta­ble. L'esta­bi­li­tat i el man­te­ni­ment de l'equi­li­bri polític a la zona ha estat fins ara la pri­mera pri­o­ri­tat dels EUA i la UE, però avui no ho pot ser perquè el que era esta­bi­li­tat ha esde­vin­gut ines­ta­bi­li­tat.

El canvi que es pot pro­duir en aquests països a curt ter­mini és més pro­fund que el que va tenir lloc a l'Europa ori­en­tal el 1989 amb la cai­guda del comu­nisme, perquè allà es trac­tava de recu­pe­rar qua­ranta anys després un règim de lli­ber­tats que amb major o menor mesura aquests països havien tin­gut a par­tir de la pau de Ver­sa­lles, el 1919. Ara el canvi pot por­tar per pri­mera vegada la democràcia a uns països en què haurà de con­viure amb una cul­tura social i reli­gi­osa allu­nyada dels prin­ci­pis d'igual­tat dels ciu­ta­dans enfront de la llei i lli­ber­tat d'opinió. Aquests pobles saben bé el que no volen, però no saben del tot el que volen, i la seva for­mu­lació neces­sita temps per al debat, el con­trast i el diàleg. El repte és gran, el risc és alt i el resul­tat, incert.

El canvi es pot pro­duir per rup­tura o tran­sició. La manca d'estruc­tu­res polítiques per vehi­cu­lar les opi­ni­ons dels ciu­ta­dans més enllà dels par­tits de con­fessió isla­mista i el risc de radi­ca­lis­mes, acon­se­llen la tran­sició en lloc de la rup­tura, i això és el que impulsa la política dels EUA. La UE s'ha per­dut una vegada més i no és capaç ni de for­mu­lar el que vol defen­sar ni d'actuar en con­seqüència quan la pro­xi­mi­tat física del con­flicte i la influència de la immi­gració pro­vi­nent d'aquests països pot tenir con­seqüències deter­mi­nants per a la pau social dels estats del sud de la UE. El ridícul de la comissària Cat­he­rine Ash­ton resul­ta­ria patètic si no fos habi­tual.

A Egipte, el pre­si­dent Mubàrak, abans de la seva dimissió, ja s'havia des­qua­li­fi­cat com a con­duc­tor de la tran­sició per la seva acció de pro­moure ban­des arma­des que ata­quen els mani­fes­tants amb l'objec­tiu de des­fer la revolta popu­lar... És l'exèrcit, per exclusió, l'estruc­tura política més neu­tra per con­duir aquest canvi, i és cert que en el cas d'Egipte la influència dels EUA sobre aquest cos és impor­tant. Pot ser l'exèrcit el vehi­cle del canvi en tant que el pro­ta­go­nisme del poble és impa­ra­ble i és impro­ba­ble que els mili­tars puguin ja segres­tar l'ànsia de lli­ber­tat de joves i menys joves. El pro­blema és doncs, tant per als tuni­si­ans com per als egip­cis, tro­bar un règim que con­du­eixi la revolta cap a la democràcia, redacti una cons­ti­tució que el poble accepti i emmar­qui el nai­xe­ment d'un règim en lli­ber­tat com­pa­ti­ble amb una presència de l'islam, que és més que una sim­ple creença reli­gi­osa: és de fet una referència social i legal que regula necessària­ment el marc polític. Mal­grat que hi ha pre­ce­dents vàlids com ara Tur­quia i Malàisia, la pro­ba­bi­li­tat de fracàs i d'ines­ta­bi­li­tat és alta. L'exem­ple del Pakis­tan n'és la prova, però no hi ha alter­na­tiva perquè no hi ha camí de retorn.

Per a Occi­dent es tracta de con­tri­buir a fer pos­si­ble aquesta tran­sició que pro­ba­ble­ment passa per una subs­ti­tució dels líders actu­als per man­te­nir l'auto­ri­tat necessària i no ser des­bor­dats pels esde­ve­ni­ments. Per tant, la política d'Occi­dent hau­ria de pas­sar d'expres­sar una opinió a favor dels que es revol­ten al suport actiu però for­mal­ment res­pectuós de la tran­sició que faci el canvi polític. No fer-ho con­tri­buirà a aug­men­tar la ines­ta­bi­li­tat a la zona i a incre­men­tar el des­pres­tigi d'Occi­dent, que serà acu­sat de postu­lar idees genèriques que no vol o no pot trans­for­mar en acci­ons específiques.

Després de la guerra de l'Iraq, seria l'hora que Occi­dent recu­perés una política col·labo­ra­tiva i no antagònica donant suport a l'evo­lució democràtica d'aquests països, que si tingués èxit, encara que fos par­cial, podria supo­sar un canvi estratègic de la política de la zona perquè eli­mi­na­ria part del con­flicte que ha supo­sat en l'últim mig segle la relació del món islàmic amb Occi­dent. Amb aquest nou entorn polític també la pau amb Israel esde­vin­dria menys com­plexa i més fac­ti­ble. És una raó de pes a favor d'aquest canvi que Occi­dent no ha gene­rat però del qual es pot bene­fi­ciar si sap con­tri­buir-hi.

Si no som con­seqüents amb les idees que defen­sem mal­grat els ris­cos que això suposa, no serem dig­nes de la con­fiança dels que no són ara els nos­tres amics però poden esde­ve­nir els nos­tres ene­mics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.