Articles

Autoestima i fatxenderia

Catalunya no navega a
favor de la corrent, sinó en contra; el centralisme de l'Estat espanyol ens
ha fet molt de mal

L'auto­es­tima és la capa­ci­tat humana de valo­rar-se cor­rec­ta­ment. El fat­xenda és el que apa­renta riquesa i es dóna importància amb la seva acti­tud i les seves parau­les. Són dos con­cep­tes que no són econòmics, però que són apli­ca­bles a l'eco­no­mia i a la men­ta­li­tat cata­lana actual.

Els cata­lans tenim alts i bai­xos a l'hora de valo­rar-nos. En pocs anys podem pas­sar de mani­fes­tar que som els millors –fat­xen­de­ria–, a creure que estem a punt de des­a­parèixer com a comu­ni­tat econòmica, social, lingüística o política. Històrica­ment, hem rebut tan­tes pata­ca­des que aquesta manca d'equi­li­bri es pot enten­dre.

Econòmica­ment, Cata­lu­nya –vist des de dins i des de fora– és un país força sin­gu­lar. Va per­dre el poder polític el 1714 i, des d'ales­ho­res, es va posar a tre­ba­llar perquè no tenia cap més alter­na­tiva. Només Cata­lu­nya va fer la revo­lució indus­trial a la pri­mera mei­tat del segle XIX en el sud del con­ti­nent euro­peu. I ho va fer sense recur­sos natu­rals. El País Basc, que dis­po­sava de mine­ral de ferro i del carbó asturià a la can­to­nada, no la va fer fins al cap de cin­quanta anys. Podem estar orgu­llo­sos dels nos­tres avant­pas­sats, que es van escam­par per tot el món en un avanç de la glo­ba­lit­zació. El 1876, Artur Cuyàs va publi­car a Nova York una poe­sia que és un exem­ple d'auto­es­tima: “Cata­lans, nos­tre és el món / puix sense lluita ni guerra / no hi ha cap poble a la terra /on els cata­lans no hi són”.

El segle XX és el de dues guer­res mun­di­als, una de civil i dues llar­gues dic­ta­du­res. L'objec­tiu podia ser sobre­viure i ho vam acon­se­guir sobra­da­ment. Amb la democràcia i l'entrada de l'Estat espa­nyol a la que ha esde­vin­gut la Unió Euro­pea es va ensor­rar tota la nos­tra indústria tra­di­ci­o­nal. Però l'impuls del turisme –ine­xis­tent abans del 1950– i la diver­si­fi­cació indus­trial acce­le­rada han fet que Cata­lu­nya no tan sols hagi recu­pe­rat la capa­ci­tat empre­ne­dora, sinó que la renda per càpita dels cata­lans hagi superat lleu­ge­ra­ment la mit­jana euro­pea quan hi estava molt per sota al final de la dic­ta­dura fran­quista.

Cata­lu­nya no navega a favor del cor­rent, sinó que ho fa en con­tra; el cen­tra­lisme de l'Estat espa­nyol ens ha fet molt de mal. S'ha mani­fes­tat amb l'enorme dèficit fis­cal que patim des de fa més d'un segle, una xarxa d'infra­es­truc­tu­res cre­ada més per interes­sos polítics que pels econòmics i la quasi total absència de cata­lans en el govern espa­nyol. Als pro­ble­mes de fora, hi hem d'afe­gir els de dins, en forma d'una soci­e­tat i unes empre­ses sobre les quals els cata­lans exer­cim poc poder, i d'una bur­ge­sia que no sem­pre ha estat a l'altura.

Ben lluny de la fat­xen­de­ria, el balanç econòmic de Cata­lu­nya és posi­tiu. Agrairíem, és clar, que des de fora no ens fre­nin i que no ho fem des de dins, per veure quina és la nos­tra capa­ci­tat. És veri­tat que Cata­lu­nya i l'Estat espa­nyol estan immer­sos en una crisi econòmica de què la majo­ria de països euro­peus ja sur­ten. Però encara podem fer un balanç posi­tiu i espe­rar un bon futur, tot i que no un bon any 2011. Ens cal més auto­es­tima que mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.