L'«equip de Mourinho» contra el Barça

A aques­tes altu­res ja no hi ha cap dubte que els equips que diri­geix José Mou­rinho no són equips amb nom propi sinó que tots tenen un nom comú: els equips de Mou­rinho. «Els meus equips», com diu ell. No és el Madrid, l'equip que es queda amb deu quan juga con­tra el Barça, són «els meus equips», en boca del tècnic por­tuguès. El Madrid ja no és una uni­tat de mesura res­pecte al Barça, ho són els equips de Mou­rinho. La dis­so­ci­ació arriba a tal punt que l'equip actual de Mou­rinho alguns ja no l'iden­ti­fi­quen amb el que va ser pro­cla­mat millor club del segle XX. I aquests que comen­cen a fer aquesta dis­tinció i que, a més, es con­ver­tei­xen en apòstols del que sig­ni­fica el Barça de Guar­di­ola per a l fut­bol i la seva història, no són uns quals­se­vol. Són, ni més ni menys, dos dels qua­tre grans fut­bo­lis­tes de la història: Johan Cruyff i Alfredo Di Stéfano. L'opinió de Pelé i Mara­dona, no expres­sada específica­ment en relació amb el par­tit de dis­sabte pas­sat, no dife­reix de la dels altres dos. Però la més sig­ni­fi­ca­tiva, pel càrrec honorífic que ocupa i pel seu his­to­rial fut­bolístic, és la de Di Stéfano. No només ha dit ober­ta­ment unes quan­tes veri­tats sobre el valor del Barça actual, sinó que també ha des­pu­llat unes quan­tes men­ti­des en què se sosté el Madrid de Mou­rinho.

L'opinió del pre­si­dent d'honor del club blanc, encara que no ho sem­bli, pot influir en la final d'avui. Tots conei­xem Mou­rinho, i a part de no haver-li agra­dat l'anàlisi de Di Stéfano, segur que voldrà demos­trar que ell sap més de fut­bol que ningú, fins i tot els grans mites. Com? Pot­ser can­vi­ant una mica l'aposta ultra­con­ser­va­dora de dis­sabte. Encara que només sigui per tenir raó. Perquè ara ja té coar­tada. Quina? Doncs, és clar: si fa una aposta més ofen­siva i el Barça li passa per sobre, podrà dir que la culpa és de Di Stéfano i els que li exi­gei­xen que jugui d'una manera més adi­ent a la gran­desa del Real Madrid. I, si li surt bé, ja tot­hom pot ima­gi­nar de qui serà el mèrit.

De tona manera, no s'ha de des­car­tar la via ultra­con­ser­va­dora, que és la que vaig pro­nos­ti­car en la prèvia de la sèrie de qua­tre par­tits. Par­tir del 0-0 en cadas­cun dels par­tits és un bon pla per a Mou­rinho. La seva màxima és: men­tre no hi hagi res per­dut, tot es pot gua­nyar. Veu­rem què fa i fins on li arriba.

Del que farà Guar­di­ola no hi ha dub­tes. Només s'espera del seu equip més inten­si­tat en la cir­cu­lació de la pilota, més ràfegues de ver­ti­ca­li­tat, més pressió per evi­tar con­tra­a­tacs. I la consciència que en noranta minuts la supe­ri­o­ri­tat con­tras­tada en altres com­pe­ti­ci­ons, com ara la lliga (3.420 minuts), s'ha de saber apli­car en les con­di­ci­ons i en el temps que deter­mina una final. Aquesta vegada el fac­tor de l'herba no ha d'influir a per­ju­di­car el joc de com­bi­nació dels blau­grana, però també s'ha de ser cons­ci­ent que l'herba curta afa­vo­reix la rapi­desa de Cris­ti­ano Ronaldo i Di Maria en el con­tra­a­tac.

Les car­tes del joc es des­co­bri­ran a dos quarts de 10. Abans i després, s'ha de desit­jar que l'ambi­ent entre les afi­ci­ons sigui de gran esde­ve­ni­ment i, sobre­tot, sense con­flicte.