Extrem centre
Ara farà un parell de setmanes, el sempre eloqüent Albert Serra va fer una crida des de la seva plataforma televisiva a L'hora del lector (el programa de llibres de l'Emili Manzano al 33). Gens innocentment, i mentre glossava el seu interès per certes parts de l'obra de Michel Houellebecq, va advocar per començar a emprar també al nostre país l'expressió extrem centre per retratar certs sectors benpensants, històricament progressistes i ara retrògrads sancionadors, de la nostra societat. Cal dir que Houellebecq estava citant, a la seva vegada, el politòleg Pierre-André Taguieff, el qui, amb sornegueria, havia qualificat de primer “manifest tou” sorgit de les files de l'“extrem centre” un pamflet publicat l'any 2002 on el postmarxista Daniel Lindenberg havia acusat de “nous reaccionaris” el mateix Taguieff, Alain Finkielkraut, Philippe Muray i altres.
És sabut que França és un país on escriptors, filòsofs i sociòlegs encara poden generar debats d'interès nacional i ser el focus d'atenció dels mitjans de comunicació, eclipsant polítics i futbolistes, ni que sigui per uns dies. Com deia l'Albert Serra, el país veí encara disposa de figures capaces de remoure consciències amb les seves obres, obrint debats ètics en una era tova on l'extrem centre s'ha apoderat del llenguatge i, per tant, del pensament i l'art. Endavant, Bonaparte.
