País de fades i bruixots

Diumenge passat El País va publicar una fotografia de Núria de Gispert disfressada de fada. Després de contemplar aquella estampa de la presidenta del Parlament de Catalunya, un sent la necessitat d'explorar quins poden ser els mecanismes racionals que condueixen a prendre decisions equivocades com aquesta. I és llavors quan ens imaginem tot un encadenament de raons lògiques, potser inofensives si són abordades una per una, però que, sumades, tenen la peculiaritat de forjar un (petit) desastre. En primer lloc, per ordir aquesta pantomima, cal un periodista amb deliris d'originalitat, capaç de persuadir l'entrevistada fins al punt de fer-li creure que l'escenificació serà tan o més important que no pas el contingut material de l'entrevista. Després cal el lliri a la mà de l'entrevistada, la seva negligent confiança en l'espècie humana i en el fet que cap rival polític no voldrà acarnissar-se amb una imatge com aquesta. La universal vanitat dels humans també és un altre ingredient imprescindible. La manca d'assessors d'imatge o l'existència d'assessors d'imatge que et volen mal, també podrien estar darrere aquest desenllaç. També cal l'amnèsia voluntària d'aquests nous puristes de la fusió entre ètica i estètica, que al mateix temps que critiquen duríssimament Núria de Gispert són capaços d'oblidar que a les seves files tenen una patrulla d'exministres Vogue o exconsellers reciclats en xamans indígenes. I en darrer terme, perquè tot aquest teatrí sigui possible, també cal un ciutadà tan justicier com interessadament oblidadís: ja m'agradaria saber quants dels que avui s'acarnissen amb Núria de Gispert no amaguen una fotografia seva del dia que es van disfressar de pantera rosa o, en cas de ser mascles masclíssims, de Crossdresser.