DE SET EN SET
Els privilegiats
Van ser els pares, van ser els professos, els que van dir-los que amb l'esforç n'hi havia prou per poder fer les feines que somiaven?
A Bojan Krkic li passa el que passa a molts: cau bé a la gent, té feina, no cobra prou i no juga. Sempre n'hi ha un altre al seu lloc del camp. És com si un professor entrés a l'aula i trobés l'aula ocupada, com si un articulista trobés el seu espai del diari ja escrit. Bojan va ser un nen que va sortir molt bé als pares: sabia què volia, era el millor futbolista del poble. Va entrenar-se de valent, va tenir una mica de sort, va fitxar per un gran club i va trencar esquemes… Però ara, que s'ha fet gran i que és a la plantilla del primer equip, quasi mai no juga. I si el temps passa massa de pressa per a tothom, imaginin com deu passar per a un jugador com ell! Fa uns estius que diuen que se n'anirà. Potser ja és fora a hores d'ara. Si no fos que ella cobra molt menys, Bojan Krkic em faria pensar en una dona que també va trencar esquemes de petita. Era la millor noia de la classe: la més intel·ligent, la més simpàtica, la més atractiva. Naturalment, va fer ciències. Va estudiar arquitectura, una de les millors estudiants de la carrera. Els bufets se la disputaven, va aparellar-se, va tenir un fill i una hipoteca. I ara que passa dels trenta anys, es troba que la bombolla ha fet xaap, que el bufet ha tancat i que la feina d'arquitecta ha volat per sempre. Diu que se sent estafada. Té una part de raó, com quasi tothom. Però què passa amb la generació que avui té trenta-pocs anys? Van ser els pares, van ser els professors, els que van dir-los que, si s'hi esforçaven, farien les feines que somiaven? Tan ingenus són? Tan mentiders som els que som més grans? Què ens passa, als privilegiats que no comencem dient que som uns privilegiats fins i tot quan no fem la feina que ens agradaria?
