Gir oportunista

Els grans esta­dis­tes tenen la capa­ci­tat d'ata­la­iar l'horitzó i veure-hi una mica més lluny del que habi­tu­al­ment ho fem la resta dels mor­tals. Els polítics més con­ven­ci­o­nals, en canvi, són més audi­tius que no pas visu­als: saben aus­cul­tar –no només escol­tar– els batecs de l'opinió pública, i actuen en con­seqüència. Hi ha un ter­cer grup de pro­fes­si­o­nals de la política que no són ni visu­als ni audi­tius, sinó olfac­tius: ensu­men la flaire dels car­rers, s'ori­en­ten en funció dels vents que bufen, seguei­xen bé el ras­tre de les pul­si­ons popu­lars: són el revers, l'antítesi de l'esta­dista; de vega­des, la seva cari­ca­tura. Sem­bla que pren­guin deci­si­ons, però en rea­li­tat només es dei­xen endur pel cor­rent –o per allò que cre­uen que és el cor­rent majo­ri­tari–. El cap de set­mana pas­sat, Alfredo Pérez Rubal­caba va mos­trar cru­a­ment que per­tany a aquest ter­cer grup.

Els polítics de debò pro­po­sen mesu­res que mol­tes vega­des són tan impo­pu­lars com necessàries. Per evi­tar com­pa­ra­ci­ons, triem un exem­ple sense sor­tir de l'esfera del PSOE: si fa un quart de segle Felipe González no hagués assu­mit la traumàtica i impo­pu­laríssima recon­versió indus­trial, ara l'Estat espa­nyol esta­ria pit­jor que Grècia. Però hi ha una diferència: l'octu­bre del 1982 González –i tot­hom– sabia que gua­nya­ria les elec­ci­ons, entre altres coses perquè no s'enfron­tava a un par­tit sinó a una mena de mori­bund, la UCD del pobre Lan­de­lino Lavi­lla. Rubal­caba, en canvi, sap per­fec­ta­ment que serà el cap de l'opo­sició i prou. La seva única aspi­ració rao­na­ble és arri­bar-ho a ser amb un cert decòrum, és a dir, sense una der­rota gaire escan­da­losa o humi­li­ant.

El cap de set­mana pas­sat, en l'argu­men­tari que la direcció del PSOE va voler tras­lla­dar als mit­jans de comu­ni­cació, es des­ta­cava la pro­posta d'un supo­sat “gir a l'esquerra”. Molta gent ho va tro­bar per­fec­ta­ment nor­mal, mal­grat el caràcter deli­rant de la situ­ació: la per­sona més pode­rosa del govern Zapa­tero i una de les més influ­ents del PSOE deia que ja n'hi havia prou d'aquest color, que calia can­viar el rumb del govern i l'ide­ari del par­tit, que les coses no podien con­ti­nuar d'aquesta manera. Sem­blava com si, en aquests moments, a Espa­nya estigués manant el Par­tit Popu­lar, com si tot allò no tingués res a veure amb el seu propi govern, o fins i tot amb ell mateix. La farsa era tan extra­or­dinària que passà des­a­per­ce­buda: si la recepta és tan bona, per què no comença a apli­car-la avui mateix? Si és tan fàcil crear llocs de tre­ball a cabas­sos, per què no ho fa ara? No recordo cap altra situ­ació dins del període democràtic en què s'hagi produït una situ­ació política­ment tan extra­va­gant com aquesta: un can­di­dat que es retreu a si mateix la situ­ació del país i pro­posa mesu­res inno­va­do­res per redreçar-la. Es tracta d'un gir a l'opor­tu­nisme veri­ta­ble­ment insòlit, des­con­cer­tant.

El PSOE està legítima­ment al govern de l'Estat espa­nyol i encara li que­den moltíssims mesos de legis­la­tura. Amb Zapa­tero o sense Zapa­tero de can­di­dat, el govern espa­nyol hau­ria d'apli­car les recep­tes màgiques “d'esquer­res” de Rubal­caba. És així com tin­dria garan­tida la pre­sidència del govern. El pro­blema és que aques­tes recep­tes són prou cone­gu­des i es redu­ei­xen a dos prin­ci­pis: l'endeu­ta­ment públic crònic i la pressió fis­cal ultra­se­lec­tiva, tant a nivell de ren­des com de ter­ri­to­ris, de manera que hi hagi grans bos­ses de població –és a dir, de votants– que siguin con­tri­bu­ents feliços i agraïts. Amb el nou pero­nisme ambi­en­tal, tot això es pot camu­flar amb dis­cur­sos sobre els bancs que sem­blen trets d'una arenga de Pancho Villa. El rere­fons, però, és exac­ta­ment el mateix que ha ins­pi­rat la política del govern (del mateix govern de Rubal­caba, convé repe­tir-ho) i que ens ha por­tat a aquesta situ­ació.

Hi ha una segona lec­tura de tot ple­gat que no és con­tra­dictòria amb l'ante­rior, sinó més aviat com­ple­mentària. La reforma de la llei elec­to­ral que van pro­po­sar tant UPD com IU a finals del 2010 tin­dria l'efecte gai­rebé segur de crear una falca entre el PP i el PSOE que tren­ca­ria amb el bipar­ti­disme de facto que hi ha a l'Estat espa­nyol. És impen­sa­ble que, a curt o a mitjà ter­mini, UPD o IU siguin una alter­na­tiva de govern i, en con­seqüència, les seves expec­ta­ti­ves elec­to­rals només tenen sen­tit en funció de pos­si­bles ali­an­ces amb el PP o el PSOE. En el cas d'UPD, tant poden pac­tar amb el PSOE com amb el PP, sem­pre que es faci en clau naci­o­na­lista espa­nyola. En el cas d'IU, un pos­si­ble acord par­la­men­tari esta­ble amb el PP resulta força impro­ba­ble. La supo­sada reforma de la llei elec­to­ral a la qual es va refe­rir l'altre dia Rubal­caba en ter­mes de “millora democràtica”, doncs, podria afa­vo­rir subs­tan­ci­al­ment els intere­sos del PSOE, i per­ju­di­car els del PP. Parlo en abs­tracte, òbvi­a­ment, perquè ni jo –ni suposo que ningú– sabem com s'aca­barà con­cre­tant, si és que es con­creta, aquesta reforma.

L'ampli­fi­cació mediàtica del nou popu­lisme, així com les con­si­de­ra­ci­ons hiperbòliques sobre les xar­xes “soci­als” (!?) estan gene­rant estranys mirat­ges opor­tu­nis­tes. Ha retor­nat la il·lusió en les poten­ci­a­li­tats polítiques de les mas­ses i, amb ella, la temp­tació d'exer­cir un tipus de lide­ratge basat en ges­tu­a­li­tats puja­de­tes de to però abso­lu­ta­ment bui­des de con­tin­gut. Rubal­caba, de ben segur, espi­go­larà molts més vots amb aquest dis­curs vaga­ment abra­o­nat que no pas mos­trant la incon­fes­sa­ble ina­ni­tat de les actu­als pro­pos­tes soci­al­demòcra­tes, les matei­xes que han estat rebut­ja­des a tots els països d'Europa, un dar­rere de l'altre. Gua­nyar les elec­ci­ons ja és una altra cosa.