Opinió

LA TRIBUNA

L'integrisme ultracatòlic

El que tenim al davant és una Església sense futur. I el que hem deixat enrere, el futur de l'Església

Comp­tat i deba­tut, els anys trans­cor­re­guts a par­tir de l'aca­ba­ment del Con­cili ja sumen una picos­sada. Ens apro­pem als cin­quanta, les noces d'or que no cele­bra­rem. No pas per falta de ganes sinó perquè no hi ha res a cele­brar. Hem per­dut una bata­lla, això és evi­dent, però no l'espe­rança, que és l'últim que es perd. De la guerra no en parlo, perquè no hi crec. Si Jesús no hi comp­tava, la deixo pels qui no comp­ten amb Jesús. Aquesta ja és una pista per des­con­fiar de la jerar­quia d'avui. D'on prové la seva cons­tant bel·ligerància? Sis mesos enrere, hi havia bis­bes que se sen­tien per­se­guits. I vet ací que la set­mana pas­sada decla­ra­ven la guerra al govern de Zapa­tero i es mos­tra­ven dis­po­sats a boi­co­te­jar la llei de la mort digna de la manera més indigna que van tro­bar, és a dir: apro­fi­tant tots els mit­jans democràtics dis­po­ni­bles, que no són pocs i que conei­xen prou bé, perquè són els matei­xos que, en els afers d'Església, no estan mai dis­po­ni­bles ni a l'abast. En fi: el que em dol no és això. Em dol que això, que vol dir tant i és tan reve­la­dor, no ens digui res. No ens inqui­eti, no ens revolti, com si no sabéssim que qui calla atorga. I encara més: com si no sabéssim què és el que en rea­li­tat ator­guem. I sí que ho sabem: estem dient “sí” a la mino­ria que va dir “no” al Con­cili Vaticà II. I un “sí” que ves a saber si és lla­go­te­ria, covar­dia, inhi­bició, hipo­cre­sia, o bé (Déu no ho vul­gui!) manca de con­vicció. Si és així, s'entén que no ens dol­gui haver per­dut el model d'Església que estimàvem a mit­ges. I en aquest sen­tit, ens merei­xem que l'inte­grisme ultra­catòlic hagi gua­nyat la par­tida i sigui, avui, la ide­o­lo­gia pre­va­lent en l'Església. Perquè si una cosa té l'inte­grisme catòlic és que no fa res a mit­ges. No admet les mit­ges tin­tes ni els mati­sos. Caldrà que expli­qui el cos­tat fosc del papa Wojtyla per tal d'acla­rir com s'ha arri­bat a la situ­ació actual, que no deixa de ser una ensar­ro­nada monu­men­tal, i no podia ser de cap altra manera, trac­tant-se com es tracta de l'inte­grisme ultra­catòlic? Doncs molt bé: per expli­car que no quedi.

Refe­rent al papa Wojtyla, el secret del seu èxit no és cap secret: forma part de la mateixa natu­ra­lesa dels mit­jans. Compta el medi, i no el que diguis, perquè aparèixer a la pan­ta­lla del tele­vi­sor és el que val. I si, a més, la per­sona també val i resulta atrac­tiva, la càmera en fa una estre­lla. Wojtyla va ser un papa amb vocació d'estre­lla, i un actor amb vocació d'actor; això vol dir que no inter­pre­tava, sinó que es posava en la pell del per­so­natge, i el feia seu. Era el papa que havia de ser, però no el papa que esperàvem que fos. No era refor­mista, ni abans del Con­cili ni durant el Con­cili. Com podíem espe­rar que ho fos després? Era el can­di­dat de l'Opus Dei. I l'Opus, el màxim expo­nent de l'inte­grisme mode­rat. Es trac­tava d'això: de no tenir pressa. Modern, doc­tri­nal­ment, tam­poc n'era. Per­so­nal­ment, sí. Però tot això és anecdòtic. L'ele­ment deter­mi­nant va ser la seva auto­es­tima, que era molt gran, i la con­fiança en ell mateix i en la seva capa­ci­tat de tre­ball, que encara ho eren més. Si a això hi afe­gim el pres­tigi inhe­rent al càrrec i la papa­la­tria inhe­rent al fer­vor catòlic, tin­drem el dos Wojty­les: por­tes enfora, pas­to­ra­lisme; por­tes endins, inte­grisme, auto­ri­ta­risme i cen­tra­lisme. Sense entrar en detalls, ja que no es tracta de desa­cre­di­tar la per­sona, sinó d'acre­di­tar els fets, que par­len per ells matei­xos. Ajor­nar l'aggi­or­na­mento sine die és con­tra­re­for­misme. Ajus­tar la vida humana a la Huma­nae vitae, anti­mo­der­nisme. Res­tar auto­ri­tat a les con­ferències epis­co­pals, cen­tra­lisme. Legis­lar pro­hi­bint, auto­ri­ta­risme. Posar l'Església al ser­vei del papa, abso­lu­tisme. Mini­mit­zar el lefebv­risme, rela­ti­visme. Emfa­tit­zar la infal·libi­li­tat del magis­teri, dog­ma­tisme. Con­dem­nar la laïcitat, cle­ri­ca­lisme. Fomen­tar la cre­du­li­tat, fana­tisme. Supe­di­tar els càrrecs a la lle­ial­tat per­so­nal, neo­fei­xisme. La unió de poders, cesa­ro­pa­pisme. La pre­tesa immu­ta­bi­li­tat de les veri­tats morals, immo­bi­lisme. Et sic de cete­ris. El per­fil de Wojtyla i de Rat­zin­ger és el per­fil que Pius XI va donar de si mateix al final del Sylla­bus con­dem­nant l'error dels qui sos­te­nien que el papa podia o devia recon­ci­liar-se amb la moder­ni­tat o tran­si­gir amb el progrés. Ni par­lar-ne. El papa (venia a dir) o serà carca o no serà. I ves per on, ho va encer­tar. El que tenim al davant és una Església sense futur. I el que hem dei­xat enrere, el futur de l'Església. Això era i és el Vaticà II, el qual, per cert, fins que no es con­vo­qui un nou con­cili, con­ti­nua vigent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.