Opinió

opinió

Perdre la confiança en la confiança

Ell, un gran poeta, l'altre dia va fer-me una reflexió, elemental i alhora esborronadora: “Per primera vegada a la meva vida penso que l'alternativa independentista –en què mai havia cregut– pot reeixir. Saps per què? Senzillament, perquè no queda cap intel·lectual català que defensi la posició contrària”

El vaig conèixer fa molts d'anys en unes extraordinàries jornades sobre psicoanàlisi i poesia, en què els experts en la psique humana, desconcertats i impotents, però gairebé per aclamació, varen reconèixer que no sabien de quin indret de l'ànima els poetes podien pouar la seva tan freqüent capacitat visionària, evocadora a voltes, d'una típica premonició parapsicològica.

Ell, que ja llavors era un gran poeta, es va convertir –una gràcia de la fortuna– en un gran amic. I l'altre dia va fer-me una reflexió, elemental i alhora esborronadora: “Per primera vegada a la meva vida penso que l'alternativa independentista –en què mai havia cregut– pot reeixir. Saps per què? Senzillament, perquè no queda cap intel·lectual català que defensi la posició contrària. Repassa-ho mentalment; no el trobaràs, tret d'algun sectari que, per definició, s'autoexclou de la tribu dels pensadors”.

Fenomen, en efecte, històricament inèdit, que suscita la qüestió sobre la seva causalitat.

I la memòria se'm desplaça al cas –n'hi ha molt d'altres, és clar– de José Sánchez Guerra i el seu antològic discurs el 27 de febrer del 1930 al Teatro de la Zarzuela, de Madrid.

Sánchez Guerra, després de recordar que ho havia estat tot –des de ministre de la Governació a ministre de Foment, des de president del Congrés dels Diputats a president del govern espanyol immediatament anterior al cop d'estat de Primo de Rivera, sempre en les files conservadores i monàrquiques– va dir: “Yo no soy republicano, pero yo os digo que hay una cosa difícil, muy difícil y peligrosa en el régimen monárquico y constitucional y es tomar el papel de jefe de gobierno. Porque, al jurar ante el trono –yo doy gran importancia al juramento–, compromete su lealtad, su probidad, su honor, pero, en un pacto tácito que allí se establece, recibe, en cambio, la seguridad de la lealtad de quien recibe el juramento y resulta allí comprometida la probidad y el honor y es ello un intercambio de confianzas y yo os digo que he perdido la confianza en la confianza”. Per afegir que “refugiándome, como antes, en la literatura, afición mía incurable, voy a expresarla, primero trayendo a vuestra memoria el cuadro famoso de Moreno Carbonero ‘La conversión del duque de Gandía' y la postura del protagonista, y luego, expresado en este mismo trance, con palabras de mi paisano el duque de Rivas, en uno de sus hermosísimos romances, las que él pone en los labios del duque al contemplar el cadàver de doña Isabel: “No más abrazar el alma en sol que apagarse puede: no más servir a señores que en gusanos se convierten”.

Diuen les cròniques que el públic, en una ovació eixordadora, va aplaudir, dempeus, minuts i més minuts.

Perdre la confiança en la confiança. En el pacte tàcit –per una banda, no per tàcit menys vinculant, i, per l'altra, cristal·litzat a voltes en manifestacions expresses–, l'esquerra de la Transició va admetre l'entronització constitucional de l'economia de mercat i de la monarquia (amb conseqüent renúncia a allò que li era tan consubstancial i entranyable, com la república) a canvi d'un esment tan vaporós com la menció constitucional a un estat social, ara en regressió escandalosa.

No menys vaporosa ha quedat la condició nacional de Catalunya, pronunciament retòric i orfe del menor efecte jurídic segons humiliant interpretació d'un tribunal del nom del qual val més no recordar-se; condició, la de Catalunya, que, tornant als poetes, evoca l'epitafi de Keats, o sigui, el d'un nom “escrit sobre l'aigua”.

Potser sí que tenia raó l'amic poeta. Deu ser molt difícil per a un intel·lectual –i no intel·lectual– defensar aquella opció que aboca a perdre la confiança en la confiança. I així com aquell discurs –i els que el seguiren– varen anunciar la fi del règim, qui sap si, reproduït a la Catalunya d'avui, anunciaria –com va passar amb la monarquia d'Alfons XIII– el final d'un estat de coses que sembla que també ha de tenir fi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.