són faves comptades
Riure per no plorar
Hem de percebre la mort d'una altra manera, però no fa cap gràcia
Diuen que el sentit de l'humor sol ser sinònim d'intel·ligència; de vegades, francament, en tinc els meus dubtes. També es diu que és part de la idiosincràsia d'un país, d'una cultura i que reflecteix la forma de ser d'una societat. I així s'han establert els estereotips que l'humor andalús és més salerós, l'anglès que paradoxalment és més seriós o l'àrab que és més subtil. Però, tal com diu l'adagi català, riure's del mort i del qui el vetlla és excessiu, obscè, irrespectuós i de mal gust. És símptoma d'una societat malalta. En el cas dels dos humoristes de la televisió brasilera que es van colar a l'enterrament de la cantant Amy Winehouse n'hem tingut un deplorable exemple. Es vesteixen de dol, fingeixen una pena que no senten i darrere unes ulleres fosques vessen àcides llàgrimes de cocodril. Ho van fer en el funeral de Michael Jackson i després de l'èxit d'audiència, han repetit en el comiat de la reina blanca del soul. Al meu parer, no només han demostrat que no hi tenen res al magí, sinó que són uns oportunistes sense escrúpols, capaços de riure's del dolor dels altres per treure'n un dubtós profit professional. Haurien de tenir sentit del ridícul i avergonyir-se d'actes com aquests, que defensen amb un únic argument: la seva audiència. La misèria moral que permeten els propietaris de grups de comunicació, els consells d'administració i els accionistes de segons quines televisions privades, aquí o al Brasil, és repugnant. No tot s'hi val per l'audiència, ja ho sabem i ens n'atipem de denunciar-ho, però tanta culpa tenen els uns com els altres. Perquè, no ens enganyem, si aquesta mena de programes que propicien aquestes bromes d'humor negre funcionen és perquè hi ha un públic que els veu i uns anunciants que hi inverteixen per vendre els seus productes aprofitant l'interès que generen aquests programes. Ja entenc que hem de fer un esforç per percebre la mort d'una altra manera i tot això que sempre es diu, però, parlem clar, quan la daga de la mort sega l'herba de prop del teu jardí no fa cap gràcia, i molt menys que al seu voltant se'n faci un espectacle que alimenta la morbositat. A cada cosa el que li toca. Jo no hi crec en el riure per no plorar.
