El Bulli

Molt bé, ja està fet, El Bulli ha tan­cat; per fi podem seure a taula, sense expe­ri­ments, sense càmeres al vol­tant, amb la gana i prou. Abans de Fer­ran Adrià, jo em pen­sava que la des­cons­trucció del men­jar era allò que un feia dis­tre­ta­ment amb les engru­nes que havien que­dat al plat; després d'ell, resulta que és una cosa molt més pre­me­di­tada, una mena de negació pre­ci­sa­ment de l'engruna a favor de l'escuma, de l'aire, del buit. No és una cuina que per­so­nal­ment em tempti gaire, en espe­cial en dies que tin­gui la modesta pre­tensió d'ali­men­tar-me, encara que se li ha de reconèixer la fotogènia, a aquests seus bola­dos efer­ves­cents, la bri­llan­tor gela­ti­nosa que pre­sen­ten a taula, l'enorme soli­tud que irra­dien, minúsculs, al cen­tre del plat, la seva capa­ci­tat d'impri­mir a qual­se­vol ingre­di­ent una extra­or­dinària apa­rença de cru­esa, de cosa lívida, mòrbida, des­ma­iada. En parlo només de referència, per des­comp­tat, perquè aquest res­tau­rant que diuen que ha con­tribuït tant a pro­jec­tar la Costa Brava al món només el conec per pala­dars inter­po­sats, per la poquíssima gent que m'asse­gu­ren haver-hi estat. Devia ser una experiència sen­sa­ci­o­nal, alguna cosa així com fer quei­xa­la­des a l'aire dar­rere l'ale­teig d'una papa­llona. La immensa majo­ria, però, no ens hem pogut per­me­tre unes exqui­si­de­ses sem­blants. Ens bas­tem, per satis­fer l'ape­tit, i fins i tot per acos­tar-nos a la feli­ci­tat, amb l'escu­de­lla que bona­ment cui­nem a casa, o a tot esti­rar amb la mica de nove­tat que apor­ten a la boca les mix­tu­res pre­pa­ra­des a preus nor­mals a uns fogons dife­rents dels nos­tres. D'acord, El Bulli és impor­tant, és la poe­sia del sabor, però no es pot tro­bar a fal­tar una taula on no hem segut mai.