Opinió

La tradició xinesa

Una cultura mil·lenària basada en la subtilitat,
la influència, el comerç i la unitat de l'imperi es confronta avui amb
un occident en serioses dificultats

Es podria pen­sar que la sin­gu­lar manera de prac­ti­car l'impe­ri­a­lisme per la Xina actual, basat en el comerç i les finan­ces –Xina és el segon expor­ta­dor i el pri­mer tene­dor de deute d'occi­dent–, seria la seva aco­mo­dació al món actual domi­nat de manera quasi glo­bal per dos gegants, la UE i els EUA, en ciència i tec­no­lo­gia, i una única potència mili­tar, els EUA, que té cer­ta­ment difi­cul­tats en guer­res locals però que dis­posa d'un poder mili­tar capaç de des­truir la huma­ni­tat.

Aquesta con­cepció xinesa del món i la política ve de lluny, de fet és per­ma­nent en la seva història de més de qua­tre mil anys, història tan llarga que no sem­bla tenir ni prin­cipi ni fi, té una con­tinuïtat que flu­eix al llarg dels segles, és de fet una lluita per­ma­nent en clau interna per man­te­nir la uni­tat del imperi, demos­trar la supe­ri­o­ri­tat de la cul­tura xinesa i man­te­nir els pobles bàrbars veïns, des de Mongòlia i Corea a Viet­nam i l'Índia, lluny del imperi però reco­nei­xe­dors i tri­bu­ta­ris de la seva supe­ri­o­ri­tat. L'empe­ra­dor groc, que és con­si­de­rat el cre­a­dor de la Xina moderna al segle III aC, no crea res nou sinó que reu­ni­fica els petits estats en què Xina s'havia con­ver­tit per guer­res inter­nes, en un nou imperi que es trenca i es refunda de nou múlti­ples vega­des al llarg del temps, l'última amb la guerra de l'opi i el final de la dinas­tia Ming al segle XIX i la recu­pe­ració de la uni­tat del país després de la guerra civil de 1948 que gua­nya el comu­nisme de Mao.

Les rela­ci­ons exte­ri­ors de Xina tenen per objec­tiu man­te­nir els pobles bàrbars poten­ci­als inva­sors en con­flicte entre ells per evi­tar que puguin enfor­tir-se i tin­guin prou capa­ci­tat per ata­car l'imperi. Quan ho arri­ben a fer i acon­se­guei­xen envair-lo es tracta per aquest d'assi­mi­lar-los a la cul­tura i política xine­ses. Prac­tica la Xina no la igual­tat amb els pobles veïns sinó la impar­ci­a­li­tat; és a dir, tots són trac­tats igual però natu­ral­ment l'estat, l'empe­ra­dor, la cul­tura i el poder de Xina són, segons la seva visió natu­ral­ment i ine­vi­ta­ble­ment supe­ri­ors. De fet el nom de l'imperi, Imperi Cen­tral, que s'auto­as­signa, res­pon al con­cepte de Xina com a cen­tre del món, de totes les cul­tu­res i per tant del qual tots els pobles en són tri­bu­ta­ris. No des­ferma aquest poder com passa a occi­dent una política d'agres­siva pro­jecció exte­rior, de con­quista, colo­nit­zació i d'inter­ven­ci­o­nisme en els altres pobles, sinó una reacció radi­cal­ment opo­sada d'auto­de­fensa. De fet l'obra màxima de la política mili­tar de Xina és la gran mura­lla que cons­ti­tu­eix la mos­tra per excel·lència del poder mili­tar defen­siu, cer­ta­ment de dimen­si­ons colos­sals, per pro­te­gir-se dels pobles agres­sors del nord.

L'única excepció de pro­jecció exte­rior de Xina al llarg de la seva història apa­reix amb les nave­ga­ci­ons de la flota de l'almi­rall Zheng He en un extre­ma­da­ment curt període de temps que va de 1405 a 1433, quan Xina té un poder i tec­no­lo­gia naval molt supe­rior a l'euro­pea que la porta del Japó a l'Índia, del golf Aràbic a Àfrica ori­en­tal, però on de manera radi­cal­ment dife­rent a occi­dent no esta­bleix colònies ni con­quista el ter­ri­tori ni sot­met els pobles, sinó que sim­ple­ment con­so­lida rutes per al comerç que els mer­ca­ders xine­sos, després, explo­ten i apro­fi­ten.

Cer­ta­ment el con­fu­ci­a­nisme, religió tron­cal a Xina que ha impreg­nat la seva cul­tura, busca no la redempció per­so­nal sinó la col·lec­tiva, no per tro­bar la vida després de la mort sinó per millo­rar la concòrdia, l'har­mo­nia i la pau en aquest món, no en un altre. És un impor­tant com­po­nent que con­tri­bu­eix a cana­lit­zar aquesta política de con­tenció i dis­creció. Con­trasta aquest sen­ti­ment religiós amb el de llei i obli­gació de les tres reli­gi­ons mono­teis­tes, cris­ti­a­nisme, isla­misme i juda­isme. Con­forma en gran manera aquest sen­ti­ment religiós la cul­tura i el com­por­ta­ment social i polític de Xina, menys explícit i més sub­til que el d'occi­dent.

El teòric xinès de la guerra Sun Tze del segle VIII, equi­va­lent però radi­cal­ment opo­sat al Clau­sewitz d'occi­dent, defi­neix la guerra com a l'art de pre­pa­rar i influ­en­ciar la política i la psi­co­lo­gia de l'adver­sari de tal manera que quan la guerra comenci ja esti­gui gua­nyada, “l'exèrcit vic­toriós ho és pri­mer i després busca la bata­lla, l'exèrcit der­ro­tat, ini­cia i manté pri­mer la bata­lla i busca la victòria després”. És a dir, la diplomàcia per sobre del con­flicte armat.

És doncs clar que una cul­tura mil·lenària basada en la sub­ti­li­tat, la influència, el comerç i la uni­tat de l'imperi es con­fronta avui amb un occi­dent en seri­o­ses difi­cul­tats, espe­ci­al­ment Europa, per la manca d'una política harmònica i con­sen­su­ada de tots en bene­fici del con­junt i que ve de segles de con­fron­tació i ocu­pació de l'espai cen­tral per gua­nyar la victòria final, és a dir, per acon­se­guir la domi­nació del poble ven­ce­dor per sobre del vençut. Aquesta és la tra­dició de cinc segles d'història euro­pea que és ara cer­ta­ment difícil can­viar.

El pate­tisme que es desprèn de la inca­pa­ci­tat d'Europa per dotar-se d'ens econòmics i finan­cers per defen­sar-se de la crisi econòmica i per tant dels espe­cu­la­dors sor­gits del seu propi entorn capi­ta­lista, con­trasta amb una política cohe­si­o­nada i har­mo­nit­zada de Xina en el món modern. Si accep­tem la supe­ri­o­ri­tat de la democràcia sobre qual­se­vol altra forma de govern, aquesta divergència d'enfo­ca­ment i radi­cal diferència de resul­tats res­salta encara més perquè Xina és i ho estat sem­pre una dic­ta­dura d'uns pocs sobre el total de la població i para­do­xal­ment ha arri­bat a un capi­ta­lisme d'estat més efi­ci­ent almenys cir­cums­tan­ci­al­ment que el d'Europa.

Pos­si­ble­ment un cop més es posa de mani­fest la supe­ri­o­ri­tat del com ori­en­tal on el comerç i l'eco­no­mia són l'objec­tiu pri­o­ri­tari, res­pecte del món occi­den­tal, on la con­fron­tació i el domini ter­ri­to­rial en la política i el des­ple­ga­ment del poder és l'objec­tiu a acon­se­guir. A Xina aquesta tra­dició més adap­tada a la glo­ba­li­tat del món actual ve de lluny. És impor­tant que Occi­dent ho apren­gui i adopti aviat si volem com­pe­tir en el món glo­bal d'avui.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.