El català: l'única llengua pròpia (1)
A Catalunya s'hi parlen una munió de llengües; només la catalana és la pròpia del territori
És hora que siguem conscients i que ho escampem arreu. La llengua catalana és l'única llengua pròpia de Catalunya. Es va originar al llarg de dos mil·lennis per consolidar-se com a sistema independent fa més de mil anys dins la Romània lingüística. Just en aquestes terres que tots nosaltres trepitgem i que sentim nostres. No se n'hi va originar cap altra. Per tant, és l' única llengua pròpia de Catalunya. Si exceptuem l'occità, llengua pròpia de la Vall d'Aran.
A Catalunya, en aquests moments, s'hi parlen una munió de llengües diferents. De totes elles, només la catalana és la pròpia del territori. Ja sé que alguns de vostès em saltaran a la jugular de seguida: “Les terres, els llocs, no tenen llengua”. És cert, les terres no tenen llengües, però les llengües humanes han sorgit dels pobles establerts en llocs concrets –algunes en comunitats nòmades–. Si volguéssim ser més precisos, diríem: la llengua catalana és l'única pròpia dels catalans. És clar que és fàcil d'imaginar el batibull que s'originaria entorn d'aquesta afirmació. Tot i així, és l'únic enunciat vàlid.
En un moment de la nostra història recent, un eminent polític va formular la màxima següent: “És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”. La màxima contenia un parany consistent a captar com a catalanes les noves comunitats residents a Catalunya. Ara, desproveït de la intenció pristina, l'enunciat llisca suau cap a la vulneració del dret de pertinença. Amb quin permís considerem català aquella persona japonesa que viu i treballa a Catalunya per casuístiques vàries? És català aquell madrileny que viu i treballa a Catalunya perquè la seva empresa l'ha traslladat aquí per motius de feina? I el metge nord-americà que s'hi ha establert per una temporada més o menys llarga? És català Tom Sharpe? Uff! Pensar i escriure aquesta mena de preguntes, que haurien de ser retòriques, fatiga.
En el món actual, el trànsit de llengües d'un costat a l'altre del planeta és un fet incontrovertible. Dins d'aquest context s'hauran de replantejar les situacions lingüístiques i la pertinença a una determinada cultura. Potser algun dia hi haurà una sola llengua universal. Mentrestant, hem d'analitzar el fet lingüístic com a fet social dins la conjuntura d'aquest segle nou.
L'actual situació de la majoria de països ofereix un fet de comunitats migratòries –per pobresa o per altes funcions administratives– de llengües i cultures en contacte. Per això, a Catalunya, s'ha matisat l'antiga màxima: “És català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho”. Tan clar. Tan complex. Quin és el fet bàsic de pertinença a un país, un poble, una cultura? L'estudi és encara pendent.
Tanmateix, dir que els alemanys que viuen a les Illes són mallorquins és una gran bajanada, oi? Només et pots sentir amb una pertinença concreta a un poble si n'assumeixes la cultura, les formes actuals de vida, els projectes comuns, la llengua. Si quan arribes a Catalunya només et relaciones amb les persones de la teva cultura i llengua d'origen, ets català pel sol fet de viure aquí? Mirin, ja he dit que fatiguen molt aquestes preguntes, i segurament els fatiguen a vostès. La resposta és clara: no.
Que algú no vol participar en un projecte comú i elaborat conjuntament amb els originaris més antics o més nous de Catalunya? Que hi ha persones que no estan interessades a fer aquest pas? Escoltin, no passa absolutament res. Però no es deixin entabanar. Senzillament, vostès no són catalans. I, amics per sempre, ei!!
