Pensar per no haver de repensar

De la crisi que ens assola des de fa ja uns quants anys i de la qual no es veu cap llum al final del túnel, com si algú ens l'hagués reta­llada també, el més des­con­cer­tant és, pre­ci­sa­ment, el des­con­cert que s'observa entre els gover­nants, tant els d'aquí com els d'allà i els de més enllà. El des­ga­vell és com­plet, d'una rotun­di­tat que fa molta por. Si fa un temps es par­lava de des­a­fecció envers la política deguda en bona part als casos de cor­rupció, ara s'estén una segona causa, molt més greu i defi­ni­tiva, que apel·la a la inca­pa­ci­tat dels polítics per tro­bar vies de sor­tida, o bé perquè la mag­ni­tud de la crisi és tan colos­sal que els des­borda o bé perquè no en saben més. O perquè tenen les mans lli­ga­des i no gosen enfron­tar-se a segons quins poders econòmics i finan­cers. És una sen­sació que es va este­nent entre la població, ine­luc­ta­ble­ment.

Dijous vaig anar a esmor­zar al bar de sem­pre. Em vaig asseure al lloc de gai­rebé sem­pre, a la barra, dis­po­sat a lle­gir el diari abans d'anar a la feina. Me'n va dis­treure la con­versa que tenien en Ramon i en Gus­tau, dos avis que són en el pai­satge de l'esta­bli­ment des de ningú sap quant de temps fa.

– Voleu dir que ens en sor­ti­rem, Gus­tau? Això no pot aca­bar bé de cap de les mane­res. Anem pel camí del pedre­gar, ja us ho diré. El que més m'amoïna és aquest ara reta­llo per aquí, ara per allà, aquest ai que m'he pas­sat i se m'enfa­den i pot­ser que no la fem tan grossa i els en tor­nem una part i més aviat del que havíem dit. Han posat el país de cap per avall i en peu de guerra i el pit­jor de tot és que fa l'efecte que ho han fet sense haver-ho pla­ni­fi­cat, que s'han llançat a l'aven­tura. Com­pre­neu el que vull dir?

– Sí, és clar.

– Ara, sabeu què? Jo, als del Con­vergència, no els vaig votar…

– …

– Bé, jo sí que els vaig votar, però la meva dona no, ella encara diu que vota el par­tit d'en Macià, ai senyor!, i, en canvi, aquest matí m'ha dit que si fos ara els vota­ria. Sabeu per què?

– Per això de la paga de Nadal que han dit que no cobra­ran, pot­ser?

– No, o sí, bé per això també, ara que el que més l'ha col­pida és això dels lots de Nadal dels tre­ba­lla­dors dels fer­ro­car­rils, 150.000 euros d'estalvi, m'ha sem­blat lle­gir. Jo ho entenc, eh, que la meva dona s'hagi mos­trat més col­pida per aquesta mesura perquè, escolti, ja li ho diré, a la nos­tra edat de la paga doble ja no se'n recorda ningú i, en canvi, de la dolçor dels tor­rons… oi que m'entén?

– Ja veig què vol dir, perquè és un govern valent, des­con­cer­tant però valent.

– Aquest si l'encerto l'ende­vino és des­es­pe­rant, però els de l'opo­sició i els sin­di­cats i tots ple­gats estan fent un paper d'estrassa. Sem­bla men­tida que no ho vegin. Aquest país s'ha de repen­sar de dalt a baix. S'han de posar els comp­ta­dors a zero i tor­nar a començar. La sani­tat, l'edu­cació, l'admi­nis­tració pública… tot s'ha de repen­sar. El poder que han dei­xat que aga­fes­sin els bancs, la xauxa de les bor­ses… i la manera com vivim nosal­tres també, eh!, que quan veig els capri­cis que els meus fills per­me­ten als néts… jo no m'hi fico perquè encara en sor­ti­ria escal­dat, que em diuen que jo no ho puc enten­dre perquè són d'altres temps. Sí, d'altres temps, penso, ja veieu com hem aca­bat. Sem­pre s'ha trac­tat del mateix, avui, ahir i abans-d'ahir, i demà serà el mateix, cadascú ha de fer pel que té i pel que gua­nya, que ha arri­bat un punt que ens hem pen­sat que ho podíem fer tot, ens hem dei­xat enre­dar pels bancs, que ens han vol­gut fer creure que érem tots rics i podíem dur el cotxe de l'amo i anar-nos-en cada any de vacan­ces a les quim­bam­bes i tenir un apar­ta­ment a la platja… i què sé jo. Que s'ha de repen­sar tot de dalt a baix, amic Gus­tau, ja li ho dic jo.

– Home, jo més m'esti­ma­ria que abans de dir i fer res penséssim una mica, pot­ser així, si pen­sem, ens estal­vi­a­rem haver de repen­sar. Sap què li vull dir?